Terra de ningú - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Opinions

Sinopsi

Per petició expressa del mateix Harold Pinter, mort el 2008, el funeral d’aquest home imprescindible del teatre contemporani va començar amb la lectura d’un fragment de la seva obra mestra Terra de ningú.

Dos antics amics, que han oblidat tots els vincles que els unien abans de la Segona Guerra Mundial, es retroben en una nit carregada d’alcohol, la qual tornarà a despertar les ferides d’un passat que necessita ser ordenat per no quedar condemnat eternament a una esterilitat insalvable. En aquest personal descens als inferns contemporanis, Pinter ens ofereix una de les reflexions més lúcides que el teatre ha donat recentment sobre la funció necessària de la poesia en un món devastat que ja no es pot permetre creure en relats simplificadors.

Si Dante pren Virgili com a guia per a la seva monumental travessia poètica, Harold Pinter s’endinsa en el particular descens als inferns contemporanis que és Terra de ningú acompanyat de la mà silenciosa del seu admirat T. S. Eliot.

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 7

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Albertí, Homar, Pou, un trio millor que un pòquer

Perquè el primer com a director i els altres dos com a actors han portat la difícil obre de Pinter amunt, molt amunt. La Petita, a dues grades, escenificant la sala d’una casa benestant amb dos homes que “s’acaben de conèixer”, força carregats, especialment l’amo de la casa que ja va molt pet. I parlen i parlen molt, tot i que pausadament, però alguna cosa et fa pensar que n’amaguen més de les que diuen, i vinga a fotre-li al scotch... El text és una filigrana on els diàlegs són més aviat monòlegs: escolteu-los atentament. Fixeu-vos també en el vestuari del Lluís Homar; de pena, amb vestit, sandàlies i mitjons de color de gos quan fuig... un déu!

20/10/2013
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

Totalment recomanable aquest Duel de titans de l’escena catalana

Un altre cop ens trobem al Teatre Nacional, amb l’estrena d’aquesta temporada (si no tenim en ment el Taxi … al TNC, una festa de presentació de temporada).

Davant dos monstres de l’escena catalana com Josep María Pou i Lluís Homar, i acompanyats de David Selvas i Ramón Pujol, ens trobem amb un dels text més difícils que he vist fins el moment. Tot ben dirigits per Xavier Albertí.

Encara que vaig anar una mica reticent per tot el que he escoltat referent a l’obra, i de que difícil era poder entendre la mateixa. En els primers minuts (davant el primer monòleg de Lluis Homar) vaig començar a relaxar-me i a gaudir-ne.

S’ha de dir que l’obra és únicament de Lluís Homar i Josep Maria Pou (encara que s'ha de dir que m'inclino per Lluís Homar) Dos titans de l’escena catalana que porten el pes absolut de l’obra. I ho fan amb gran mestratge.

El text totalment irònic i amb repliques que mereixen ser recordades, entra molt fàcilment. És pot dir que no existeix diàleg entre els protagonistes, són petits monòlegs que en lloc de repliques tenen contestes fora de context.

Més informació de la representació al TNC ...

16/10/2013
Fritz Zepunt
Teatre Barcelona

Festival Homar

El títol d'aquesta recomanació no té altra intenció que la d'esvair dubtes. No fos cas que algú penses que el que vaig a dir s’allunya de la opinió generalitzada. Tothom parla de la gran interpretació de Lluis Homar. És un fet. Fa un dels papers de la seva vida. El text és una joia i la part d'Spooner (Homar) és la perla de la corona. Els altres actors han de jugar amb personatges menys agraïts i això es nota. Especialment el paper de Hirst (Josep Maria Pou). Dir un text, més o menys abstracte, d'una manera comprensible i sota els efectes de l'alcohol és una feina difícil si no impossible. En qualsevol cas poc lluïda per l’esforç que representa. Busqueu a YouTube i veureu que a altres versions passa el mateix. Mireu la de John Gielgud (Spooner ,”obviously”) i Ralph Richardson (Hirst). És veu clar que hi ha papers més agraïts que d’altres. A més a més veureu detalls en la construcció dels personatges i en la seva relació molt interessants de comparar. Les diferències. Alguna curiosa coincidència. És el primer gran encert d'Albertí i una obra imprescindible. També recomano la seva lectura. És un Festival Pinter.

03/11/2013
Lluís Mayench Pierre
Teatre Barcelona

Una terra de ningú més nostra que mai

Quan surts del teatre i pots anar a un bar i estar parlant de tot el que has vist i sentit fins que et fan fora és quan realment te n’adones del gran potencial que amaga l’obra. I no és una obra fàcil ni amable. L’encert ha estat deixar aquest text críptic en mans de Lluís Homar i Josep Maria Pou els quals l’interpreten amb una força escènica que t’atrapa en tot moment (fins i tot quan narrativament vas perdut). Té rèpliques capaces de tallar l’aire, frases que et fan aguantar la respiració i d’altres que et deixen anar un somriure.

Deixeu-vos emportar per l’obra. Entreu dins del seu joc i la gaudireu. Hi ha molts motius per veure-la: Pinter, Albertí, Pou, Homar, Nacional… Quin és el vostre?

17/10/2013
Pablo García Manau

En sortir de la representació fa uns dies vaig tuitejar: “És una de les millors coses que he vist en teatre”. No m’equivocava ni em precipitava. Després d’uns dies em continua semblant una autèntica obra mestra. Harold Pinter és un autor molt complicat, és cert, però ningú pot negar que és un geni escrivint. De vegades no cal entendre perfectament una obra per a què t’agradi; les trames no sempre són fàcils d’entendre i això no significa que l’obra no sigui bona.
“Terra de ningú” és imprescindible per a qualsevol amant del teatre, el text és brutal (com tot el que escriu Pinter) i Homar i Pou omplen l’escenari des del primer minut. La direcció és sublim. Tot això aconsegueix engrandir, si és possible, l’obra mestra de Pinter. Dies després l’obra encara fa reflexionar, i això només ho aconsegueix una obra d’art. Bravo!

27/10/2013
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Esta es la típica obra que me hace sentir un poco lerdo e idiota. La crítica la pone por las nubes, la gente sale encantada del teatro y los actores son de lo mejor.
Cierto es que los actores hacen un trabajo espléndido ya que por todos es reconocido su buen hacer. Pero que queréis que os diga… a mi la obra me resultó espesa y no acabé de entender la trama. Me pareció pesada y no conseguía seguir el ritmo.
Supongo que tendré que leer más sobre lo que voy a ver y sobre la obra en si para no ir tan despistado a ver una obra. Pero realmente no puedo recomendarla porque a mi no me gustó demasiado. :P

26/10/2013
Pep Bujosa

És una obra que et fa estar tot el temps en tensió. No et vols perdre ni un sol detall, perquè, encara que la comprensió de la línia argumental et sembla difícil, intueixes que estan passant i, sobretot, s’estan dient coses molt importants, transcendents, universals, íntimes i personals a l’hora.
Al final t’adones que precisament les paraules, els gestos són el que importa i no l’argument lineal. És com una peça de jazz, en què s’insinua la melodia, però el que més importa són les interpretacions dels solistes. És un obra de solistes. L’argument és mínim, però la poesia literal i gestual és màxima.

26/10/2013

Deixa la teva opinió