Arthur Miller

Nova York, 1915. Tercer fill d’un matrimoni d’emigrants austríacs format per Isidore Miller (un fabricant d’abrics jueu que es va arruïnar durant la Gran Depressió) i Augusta Bernett. Es va graduar a l’Abraham Lincoln High School i per pagar-se els estudis de periodisme, que va cursar a la Universitat de Michigan, va treballar en una ràdio local, en un magatzem i com a editor de nit al Michigan Daily. Poc abans d’obtenir la llicenciatura, va escriure L’herba encara creix (1938), una comèdia que valdria els primers reconeixements. Després de finalitzar els estudis, va tornar a Nova York i es va iniciar a l’escriptura de serials radiofònics. La dècada de 1940 va suposar un període de canvis per a Miller. D’una banda, el 1940 va contreure matrimoni amb Mary Grace Slattery, amb qui va tenir un fill, Robert, i una filla, Jane, i de l’altra es va consolidar com a escriptor. Després de debutar a Broadway amb L’home que sempre tenia sort, una comèdia d’escàs èxit comercial, però que li va proporcionar el Theatre Guild Award el 1944, va ser curiosament una novel·la, Focus (1945), un al·legat contra l’antisemitisme, la que li va reportar el primer èxit. Influït per Henrik Ibsen, Miller va mostrar la seva preocupació per la societat que l’envoltava i la seva problemàtica a Tots eren fills meus (1947), on va abordar l’activitat dels que s’aprofiten de la guerra. L’obra va obtenir el premi de la Crítica de Nova York el 1948, va inscriure l’autor dins del realisme nordamericà del seu temps i va suposar el seu recolzament definitiu.

Dos anys després arribaria el seu triomf més gran amb una denúncia del caràcter il·lusori del somni americà: La mort d’un viatjant (1949), obra per la qual va obtenir el Pulitzer de Teatre i, de nou, el premi de la Crítica de Nova York, i que sovint se cita entre les millors del teatre contemporani. Aquest mateix any el muntatge teatral, dirigit per Elia Kazan, va obtenir sis premis Tony. L’obra es va representar ininterrompudament des del 10 de febrer de 1949 fins al 18 de novembre de 1950, i posteriorment es va estrenar a sales de tot el món. El 1985 va ser portada al cinema per Volker Schlöndorff, amb un memorable Dustin Hoffman en el paper protagonista. Arthur Miller va patir a les seves pròpies carns la “caça de bruixes” del senador McCarthy. La seva obra Les bruixes de Salem (1953), un al·legat contra la intolerància i el puritanisme ambientat el 1692, era en realitat una denúncia contra les investigacions que des del 1946 duia a terme el denominat Comitè d’Activitats Antiamericanes. El 1956 Miller va comparèixer davant del comitè, que el va condemnar per desacatament en no voler delatar els membres d’un cercle literari sospitosos d’activitats procomunistes. Miller va apel·lar la sentència i finalment va ser absolt. Les bruixes de Salem es va representar per primera vegada a Broadway el 1953 i va obtenir un gran èxit. En aquesta ocasió l’encarregat del va ser el llegendari Jed Harris. Molts anys després, el mateix Miller s’ocuparia del guió de la versió cinematogràfica, que va ser protagonitzada per Daniel Day-Lewis (espòs de Rebecca Miller) i es va titular El gresol (1996). La vida d’Arthur Miller va canviar radicalment quan, després de divorciar-se de Mary, el 29 de juny del 1956 va contreure matrimoni amb la mítica actriu Marilyn Monroe. El casament va coincidir amb l’estrena de Panorama des del pont (1955), peça en què l’autor reproduïa el tema de l’arribada d’immigrants als Estats Units, i per la qual obtindria el segon Pulitzer. La popularitat de l’intel·lectual que havia sabut guanyar-se el cor de la dona més adorada del segle XX va créixer aleshores vertiginosament. El matrimoni va fer córrer rius fins que finalment es van divorciar el 1961. En aquells anys Miller es va mantenir allunyat dels escenaris i no va tornar a estrenar fins al 1964. L’estabilitat sentimental li va arribar amb la prestigiosa fotògrafa austríaca Inge Morath, pionera del fotoperiodisme. Es van casar el 1962 i ja no se separarien fins a la mort d’Inge, quaranta anys després (2002). Arthur Miller va tornar als escenaris el 1964 amb Després de la caiguda, un text autobiogràfic en què narrava la seva relació amb Marilyn. Va escriure altres obres posteriors, que no obstant ja no li van reportar tanta popularitat, com Incident a Vichy (1964), El preu (1968), A Rússia (1969), La creació del món (1972), En el paradís (1974), El cobrellit de Marta (1977), L’arquebisbe (1977), El viatjant a Beijing (1984), El descens de la muntanya Morgan (1991) i Vidres trencats (1994). Entre les seves aportacions a altres gèneres sobresurten la col·lecció de relats I Don’t Need You Any More (1967), el guió de la pel·lícula The American Clock, reculls d’assajos titulats i la novel·la autobiogràfica Timebends: A Life (1987). A més de dramaturg i escriptor, va intervenir en diverses pel·lícules i documentals, com Edén (2001). Entre el 1965 i el 1969 va ser president del PEN Club, el col·lectiu d’escriptors que vetlla per la llibertat d’expressió.

Triat el millor dramaturg del segle XX, segons una enquesta convocada pel Royal National Theatre, en què van participar vuit-centes persones directament relacionades amb el teatre, estava en possessió de la Medalla d’Or de les Arts i les Lletres (1959), del premi Angloamericà de teatre (1966) i del Lawrence Olivier Theatre Award (1995). El 2002 va rebre el premi Príncep d’Astúries de les lletres en reconeixement a la seva capital contribució a la “renovació de la permanent lliçó humanística del millor teatre”. En els darrers anys, Miller vivia a cavall entre Nova York, on les seves obres se seguien representant amb èxit, i la seva residència de Connecticut. Des del 2002 vivia amb Agnes Barley, una jove artista, amb qui va anunciar públicament que tenia intenció de casar-se. Malalt de càncer, pneumònia i amb problemes cardíacs, el 2004 va estrenar la seva darrera obra, Finishing the Picture. Va morir el 10 de febrer de 2005.