Alba Cuenca Sánchez

[…]Portant fins i tot més a fons el seu esperit provocador, Aüc tracta un tema molt més proper i que afecta a un percentatge major de persones: el de les agressions a les dones. La companyia abandona aquí l’estructura narrativa clàssica que sí mantenien a Limbo per oferir una sèrie d’escenes d’allò més suggeridores que representen, a través de la dansa, la música i el monòleg a una i dues veus, els diferents tipus de violacions. Des dels tipus més violents, com l’abús a menors o l’agressió al carrer, fins a les menys visibles, com la que es produeix dins d’una parella… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/auc-les-impuxibles-carla-rovira/

Samarretes del Betis, cants bizantins des de llocs insospitats, crispetes llançades amb menyspreu, monedes que cauen, dansa al terra, una soprano, plors desconsolats i riures literalment contagiats. Enmig, l’irreverent so del Niño de Elche i el virtuós “taconeo” d’Israel Galván. Ja ho diu el títol, això és una festa. Amb convidats d’allò més diversos. Un ball fresc i ple de força en el que manen la llibertat i el ser un mateix. Un cant a l’horterada i al frikisme orgullosos d’ells mateixos. I per descomptat una provocació cap al públic que és estimada i odiada a parts iguals – com van demostrar la multitud que va anar abandonant progressivament el teatre Grec i les persones que es van aixecar entre […]

Coneixia el text. Per edat no vaig arribar a veure l’estrena de fa 20 anys amb l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas, però sí que havia vist el muntatge que es va fer fa uns anys al Jove Teatre Regina amb actors acabats de sortir de l’Institut del Teatre . I ja en el seu moment no em va acabar de fer el pes. A l’espectacle de La Villarroel li vaig donar una oportunitat per veure si el Sergi Belbel, la Mima Riera i el David Bagés li podien donar una nova dimensió. Encara que veure un thriller quan saps els girs i els misteris perdi bastant la gràcia. El que m’he trobat és un muntatge ben trobat encara que […]

A primera vista, costa pensar en la física quàntica com a un element poètic. Però la veritat és que les realitats paral·leles, el destí programat i el famós gat d’ Schrödinger, viu i mort a la vegada, donen per molt en el món de l’art. I en el del teatre. Veient aquesta obra em van venir al cap molts referents relacionats amb la física. Un dels més recents, el dels Afasians, la delirant conferencia dels Corderos.sz i Za!. També el propi Angelet ja va tocar el destí a Ego, obra que també es va poder veure fa uns anys a la Flyhard. Allí era una aplicació la que prenia les millors decisions per tu, estalviant-te el mal tràngol d’haver de […]

Fins a 16 ballarins, 3 coreografies i un director. Així va ser el programa mixt de la Dresden Frankfurt Dance Company que va inaugurar el Grec 2017 sota la creació de Jacopo Godani. 80 minuts d’elasticitat i moviment en tres evocadores peces molt diferents entre si però totes elles visualment atractives… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/dresden-frankfurt-dance-company-jacopo-godani/