Alba Cuenca Sánchez

Mrs Brownie és una barreja de les grans dives de la música negra americana. I com elles, ha tingut una vida intensa entre la fama i el drama. Addicta a la xocolata – la dels brownies als que fa referència el seu nom-, la que va ser aclamada pel món sencer es troba ara en els seus últims minuts de vida, acompanyada per un pianista i una jove cuidadora. Assistim doncs al seu últim concert, tot un seguit d’actuacions plenes de nostàlgia i malenconia, sempre amb una capa d’humor… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-mrs-brownie/

Múltiples personatges, manipulacions, enganys, traïcions i morts. Amb les seves tragèdies, Shakespeare era el George R. Martin del segle XVI. I així ho veiem a Ricard III, un clàssic protagonitzat per un dolent dolentíssim en el truculent camí que emprèn cap a la corona. Xavier Albertí recupera el to magnificent de l’obra en un gran muntatge amb 14 actors a escena i tots els mitjans de la sala gran del TNC. Es nota que Albertí juga a casa i sap explotar els recursos de l’espai… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-ricard-iii/

Homes… Homes que parlen de les seves dones com a objectes. Homes que pensen que poden intercanviar-les, com qui parla de cromos. Homes que no creuen en la fidelitat ni en la sinceritat. “Et dono permís per a que et follis a la meva dona”. I ja està? Se suposa que hem de riure? Perquè a mi el que em provoca són ganes de clavar-los-hi a aquests éssers simples i primitius una bufetada. I és que dic jo que potser, i només potser, les dones hi tindran alguna cosa a dir… Crec que aquest muntatge m’hagués interessat més si els seus protagonistes fossin una parella que, en el legítim dret de decidir com volen conduir la seva relació, es plantegessin […]

Som a l’era de les còpies. Reproduïm constantment frases i imatges, compartim una vegada i una altra el mateix contingut fins a fer-lo viral i convertir-lo en veritable. Han passat 5 anys des de la polèmica produïda per l’Ecce Homo restaurat a Borja. Més enllà de la repudia inicial, la veritat és que la figura va portar a la fama a la seva creadora i al seu poble – amb els consegüents beneficis econòmics que això comporta-. El resultat, un original perdut i una “còpia” molt més popular. Una cosa així és la que planteja Ernesto Caballero en aquest text… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-la-autora-de-las-meninas/

A cada funció un actor/riu o comunicador/a diferent, preferiblement una cara coneguda, puja a l’escenari. Al seu voltant, una taula amb dos gots d’aigua i una escala. Arriba el responsable de l’obra i li lliura dues coses: Una ampolleta de verí i un sobre tancat. Dins s’hi amaguen un text desconegut i una incògnita constant. Les úniques directrius: Llegir en veu alta i clara i complir instruccions. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-white-rabbit-red-rabbit/