Àlex Martínez Vidal

Mai havia vist un còmic que sense la preuada catapulta de la televisió fes un espectacle d’humor amb tanta repercussió i solvència com Cinquanta ombres d’Andreu . Ha passat, en el que dura una temporada, de les sessions golfes del Teatre del Raval a tres funcions setmanals al Club Capitol. Poca broma! Estem davant d’alguna cosa més que un títol oportú que crida l’atenció. Es tracta d’un espectacle que ha activat la millor, la més antiga i la més honesta de totes les promocions: el boca-orella. Cinquanta ombres d’Andreu t’arrencarà rialles encara que no vulguis. Enhorabona Andreu i Rocío, és esperançador veure com les coses ben fetes cauen pel seu propi pes. De veritat que val la pena. No t’ho […]

Sóc un mal espectador… Analític, poc rialler i una mica amarg. A més, no m’entusiasmen els musicals i pràcticament tot se’m fa llarg. Suposo que és una de les conseqüències d’aquesta generació digital, on tot es consumeix ràpid i un moviment de dit s’anticipa al nostre pensament per convertir la nostra vida en una constant d’estimuls cada cop més breus i sorprenents. Amb Sister Act però, tot i ser una història que ja coneixem, val la pena parar motors i deixar-nos portar per aquest ‘subidón’ excel·lentment orquestrat. Un espectacle per a tots amb una factura impecable. Destacar la gran interpretació dels actors en aquest musical de primer nivell. Un acert de El Terrat, que col·labora en la producció amb Stage. […]

Tot i que aquests adjectius els podem aplicar al cap de l’artista que ens ocupa, en aquest cas fan referència al seu darrer espectacle: Godoy y yo. Als seus 72 anys, un dels primers monologuistes segueix demostrant que està en plena forma amb un nou text i més força que mai. Una posada en escena immillorable ens presenta a un Godoy com mai l’havia vist; una barreja de maduresa i innocència, un Godoy que reflexa la força d’un nen entremaliat i l’experiència d’un savi al servei de l’humor. Godoy y yo és un espectacle absolutament imprescindible amb la durada justa i la classe que sempre l’envolta. No t’ho perdis, perquè coneixent al Mestre, ja estarà pensant en el proper espectacle.

‘Estamos viejos… en general, digo!’ Amb aquesta perla comença el nou espectacle de Faemino y Cansado, que va omplir el Teatre Borràs ahir a la nit a Barcelona. Carlos Faemino i Javier Cansado es dediquen a l’humor des que tinc memòria. Sempre han estat aquí! Beneïts siguin! Formen part d’una nostàlgia col·lectiva, d’un optimisme necessari que els converteix en el duo còmic més ferm del panorama actual. A més, a ‘Como en casa ni hablar!’ (per fi) estrenen text nou. Després de tants anys, aquí estan, omplint teatres amb el seu públic incondicional, que ja han comprat als artistes des de molt abans de sortir de casa. Si no has vist a aquest parell en directe, ves-hi, perquè és una […]

L’escenografia, il·luminació i vestuari em van fer viure l’aïllament i el fred que abraça la història d’Agatha Christie, però se’m va fer un espectacle llarg i pesat. No sóc un expert en teatre, però si que m’agrada la novel·la negra i certament La Ratonera no va mantenir la meva atenció més enllà dels 15 minuts inicials. L’intenció és bona, però crec que una producció tan ambiciosa hauria de mesurar millor el tempo: realment les dues parts (d’una hora cadascuna…) la fan eterna i el ritme em sembla, en una paraula, antic. El text ho és? D’acord, però crec que caldria adaptar-lo al 2014 o al 1990 com a mínim. Si no, lluny d’aconseguir que l’espectador quedi ‘atrapat’ a La Ratonera, […]