Aloma Vilamala Comas

El nou espectacle de Tricicle és… deliciosament Tricicle. La companyia diu adéu amb un espectacle marca de la casa, amb moments que sonen però que són un petit homenatge a personatges i escenes que ens han arrancat riures durant anys. Alhora, han fet un esforç per estar a la última incorporant el món d’internet, tot i que és simple una excusa per englobar gags de temàtica inconnexa. Brillant el tribut a Les Luthiers. Bonica la part en què interpreten el contrari del que són: artistes frustrats intentant-se fer un lloc al món de la faràndula. Pels que hem crescut veient 3 estrelles en les reposicions de cada estiu, el Tricicle ja ens té el cor conquerit. Riureu i somriureu.

Totes les bones crítiques que heu llegit d’Acorar són veritat. Parla amb una delicada poesia que arriba molt endins de la idiosincràsia del poble mallorquí, però de manera universal i que ens reflecteix (al capdavall, són els nostres cosins). Un passeig per rituals ancestrals que ens plantegen qui som, com som, i perquè som. Preguntes que tenen eco en els segles i que es perden a la velocitat de l’era informàtica quan mirem el futur. Un monòleg tristament d’actualitat a causa de la situació política a ses Illes. Aneu-hi.

Marta Carrasco construeix imatges esfereïdorament boniques i preciosament terribles. El joc amb els cossos, les flors, els materials, fa que l’espectador s’estremeixi, rigui, sospiri, i, sobretot, se senti identificat(da). Pels atrevits amb els nous llenguatges amb ments obertes i que encara no coneguin la coreògrafa. Pels espectadors que -com una servidora- siguin ignorants en el món de la dansa, però que tinguin el cuquet de conèixer nous horitzons. Que vulguin tastar la poesia, tocar la música, escoltar els cossos, i, sobretot, sentir.