Andreu Rami

Peeping Tom, sota la direcció de Gabriela Carrizo i Franck Chartier, explora les pors i desitjos de la infància a Kind, la tercera peça de la trilogia sobre la família. És el primer espectacle que veig de la companyia belga i puc corroborar el que m’havien avançat: suposen un abans i un després en la teva percepció de la dansa. Déu n’hi do quina pedregada tenen aquests artistes dins del cap! Peeping, en anglès, significa mirar d’amagat… res més adient. En aquest muntatge et sents partícip voyeur d’un viatge per paisatges onírics, on la guía turística és una trastocada nena mezzosoprano amb tints del Resplandor, Twin Peaks i La Hora Chanante. En escena uns intèrprets multiracials i intergeneracionals fan versemblants […]

Nova proposta de La Melancòmica, una jove companyia liderada per la lleidatana Mireia Casado i que sorprèn amb les seves interessants propostes de cabarets reivindicatius, canyeros i desvergonyits. Si bé a Cireres&Lentejuelas repassava des de la ficció temes tan diversos com els somnis i desitjos dels joves, l’orientació sexual o l’abús sexual, en aquesta nova proposta agafen el feminisme com a leitmotiv. Tenim teca per estona. Primer de tot vull deixar constància de l’alegria que em suposa trobar a escena propostes còmiques d’autoria femenina, que no alimenten els manits tòpics de gènere, i en concret en el cas del cabaret, que no tiren de pit i cuixa com a reclam únic del show. Ningú pot parlart millor d’elles que elles […]

Vaig anar fa temps al Teatre Lara de Madrid, on s’ha gestat el fenòmen majúscul de La Llamada, sense saber molt bé el que anava a veure. Uns amics m’havien recomanat un musical «que no tenia desperdici» i amb el que em troncharía segur. Van encertar. La Llamada és un petit gran musical, fresc, naïf i divertidíssim. Àgil com una sitcom televisiva, explica la història d’unes noies destinades a passar l’estiu en un campament d’estiu de monges, condemnades a compartir amb Déu uns dies d’esbarjo «i reflexió». Però elles no estan disposades a cedir ni un sol segon a l’avorriment, així que buscaran en l’alcohol i la música electrollatina el veritable ascens als cels. El que no saben és que […]

Si els pesats que linxaven la Rosalía per “apropiació cultural” veiessin l’espectacle de dansa Flamingos, d’Albert Quesada, la commoció probablement els enviaria de cap al frenopàtic. El coreògraf s’agafa a la premissa plantejada per Federico García Lorca que el ‘duende’ transcendeix al flamenc (“Todas las artes, y aun los países, tienen capacidad de duende, de ángel y de musa”), i s’aproxima al gènere andalús des de l’esperit, amb una llibertat absoluta i sense tenir en compte tècniques de ball o els diferents pals. Considera igual de flamenca Withney Houston que Elton John o Raphael, i els fa desfilar per un llimb de petits somnis de la dansa contemporània aflamencada. No s’hi trobaran batas de cola ni sabates de taló per […]

L’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció musical de Ruben Gimeno, es rodeja de grans noms de l’escena catalana, com Joan Pera, Roger Pera, Sergi Belbel o Miquel Gorriz per tirar endavant un interessant combinat de concert simfònic i espectacle teatral. Papà Mozart relata a través de cartes i escenes figurades, la tempestuosa relació que unia el geni de Salzburg amb el seu pare Leopold Mozart, el visionari professor de violí que va copsar el talent del seu fill i va exercir de representant del nen fins alçar-lo a l’Olimp de la música clàssica a través de viatges lluny de la seva terra natal… i de la seva mare. El muntatge és molt assequible per a tothom, estiguis o no […]