Andreu Rami

De l’artista Santiago Rusiñol diuen que era un personatge excèntric i extravertit. També que era molt polifacètic: tanmateix pintava un quadre com escrivia una satírica obra de teatre, o muntava una performance als trens de Rodalies. La Cubana comparteix l’esperit del pintoresc artista modernista, sitgetà com ells, i ho reivindiquen amb un desplegament de savoire faire cubano anomenat Gente Bien: El musical. Jordi Milán, director i essència de la companyia, ens té acostumats a un cuidadíssim horror vacui d’estímuls, situacions, decorats, personatges i sorpreses, així que pots imaginar com de bé s’ho han passat retratant als nou-rics, amb l’exuberància que els caracteritza. A Gente Bien, la companyia suma l’experiència de més de 30 anys als escenaris amb una trama que […]

El cabaret sempre és el context ideal per deixar-se anar. El Baró de Maldà, Alfons de Vilallonga, n’ha muntat un a la seva mida per llançar com una bomba el seu repertori personal: cançons, frustracions, històries familiars i les bogeries més íntimes. No coneixia l’Alfonso, i val la pena revisar la seva trajectòria: tant ha composat bandes sonores per Isabel Coixet o l’excepcional Blancanieves de Pablo Berger, com ha publicat discos inspirats en la cançó francesa. El fil argumental de La note d’à côté (quin nom, mare meva) no importa massa. La història va i ve com la vida d’aquest showman de sang blava, que defensa la importància de tocar sempre la nota del costat. L’acompanya un equipàs ple de […]

Al capdavant de la Fènix està en Felipe Cabezas, actor xilè establert a Barcelona. Format principalment en Commedia dell’Arte, defensa una programació de proximitat on el teatre de màscares sempre hi ha tingut una importància cabdal. Els seus darrers monòlegs (Inferno, L’última notte del cappitano, Houdini) barrejaven el monòleg íntim, la poètica la imatge, la màscara i el moviment, però amb Bruto fa un pas endavant en el llenguatge i s’atreveix amb un monòleg inspirat en Juli Cèsar de William Shakespeare (ni més, ni menys!). Marco Junio Bruto Cepión, Bruto pels amics, va ser el polític i militar que va conspirar contra el dictador Juli Cèsar, a qui va acabar matant juntament amb d’altres senadors. La historia, ha titllat a […]

Tres artistassos que hibriden música, teatre gestual i circ em van deixar en shock de plaer ahir al vespre. Després de 50 intensos minuts, vaig sortir del Condal completament yonki de Be God Is. Vaig riure, vaig flipar (especialment amb les filigranes corporals impossibles d’Oriol Pla), em vaig sorprendre i vaig gaudir a més no poder. Be god is és una d’aquelles petites perles teatrals, nascuda de la mà d’una jove companyia (Espai Dual) amb un talent i una imaginació desbordant. Ha fet ruta per sales petites i ciutats catalanes, però és tan al·lucinant que mereix una temporada com Déu mana per a què no se la perdi ningú: nens, adults, guiris o catalans amb barretina. Bravo, bravo, bravo!

André y Dorine és un espectacle representat sense paraules i que et deixa clavat a la butaca, remogut, sense paraules. Probablement és dels millors espectacles que he vist en els darrers anys. Connecta amb les emocions més profundes i t’ensenya amb una tendresa infinita la persistència de l’amor malgrat infortunis del destí, com ara és l’alzheimer, que arriba per trastocar-ho tot. La feina actoral és meravellosa, les màscares són encertadíssimes i el tractament de la malaltia és d’una sensibilitat magistral. Aneu-hi, de debò.