Andreu Rami

Tres artistassos que hibriden música, teatre gestual i circ em van deixar en shock de plaer ahir al vespre. Després de 50 intensos minuts, vaig sortir del Condal completament yonki de Be God Is. Vaig riure, vaig flipar (especialment amb les filigranes corporals impossibles d’Oriol Pla), em vaig sorprendre i vaig gaudir a més no poder. Be god is és una d’aquelles petites perles teatrals, nascuda de la mà d’una jove companyia (Espai Dual) amb un talent i una imaginació desbordant. Ha fet ruta per sales petites i ciutats catalanes, però és tan al·lucinant que mereix una temporada com Déu mana per a què no se la perdi ningú: nens, adults, guiris o catalans amb barretina. Bravo, bravo, bravo!

André y Dorine és un espectacle representat sense paraules i que et deixa clavat a la butaca, remogut, sense paraules. Probablement és dels millors espectacles que he vist en els darrers anys. Connecta amb les emocions més profundes i t’ensenya amb una tendresa infinita la persistència de l’amor malgrat infortunis del destí, com ara és l’alzheimer, que arriba per trastocar-ho tot. La feina actoral és meravellosa, les màscares són encertadíssimes i el tractament de la malaltia és d’una sensibilitat magistral. Aneu-hi, de debò.

El nom no enganya: Festival Burlesque. El Molino ha programat 90 minuts de brutal sensualitat, música, coreografies espectaculars, humor i acrobàcies. Els números se succeeixen sense cap fil argumental, amb l’única pretensió de deixar-te bocabadat i fer-te gaudir amb el millor del gènere. Un ‘puntazo’ és la presència d’estrelles internacionals com Miss Scarlett Martini (fantàstic el número dels globus), l’acròbata semi-gòtica Melitta Honeycup o una reencarnació fantàstica de la mateixa Betty Boop (ai, quan la vegin a Port Aventura!). Són la cirereta d’un repartiment encapçalat pel Team Molino, que en aquest festival ha optat per aparcar a la seva amfitriona Merche Mar per lluir-se amb les pitreres al vent. El resultat és un show dinàmic, de molta qualitat i que […]

La Sala Fènix acaba d’enlairar un Pont Aeri que porta a Barcelona propostes teatrals gens convencionals, especialment dirigides a aquells qui busquen teatre de noves tendències i l’I+D del mim, el teatre gestual, la commedia o el sainet. Jo ahir vaig flipar amb la bogeria de la companyia sevillana Tarara Teatro, que t’endinsa en la disfuncionalitat absoluta d’una familia lletja i deformada físicament amb un original i particular llenguatge que barreja el teatre gestual, la dansa i el cabaret “disgusting”. L’he batejat com “disgusting” perquè no es tallen un pèl en llançar tomàquets al públic o generar emocions a través d’accions gairebé escatològiques, però no patiu, ningú del respectable pren mal en aquest deliri teatral. Si hi aneu, també flipareu […]

He pogut gaudir d’aquest espectacle a Can Gasol (Mataró), i sabent que tornen al Maldà, vaig ràpid a recomanar-lo! Shaking Shakespeare és un eclèctic concert teatralitzat que agafa Shakespeare com a premisa, i juga d’una manera fresca i original el seu imaginari i les seves múltiples referències, que van de Verdi al West Side Story (la versió yanki de Romeu i Julieta) o El Rey León (la factoria Disney va animalitzar -més- al príncep Hamlet). Bernat Cot, encarnant al bard anglès, és un estupendo emcee que fila els números d’aquest divertimento on destaquen les aparicions del tenor Josep Fadó (és especialment graciosa la desimboltura d’aquest reputat cantant d’òpera en un context de petit format), l’humor a capela dels The Hanfris […]