Andreu Rami

Barcelona és la base central de grans còmics nacionals que han revolucionat el panorama d’humoristes (on hi regnaven els típics de “Yo tengo un amigo que… / El otro dia me pasó…”) amb propostes originals i de gran qualitat artística, que t’asseguren una dosi de riures fins reventar el llagrimal. Només cal que mirem la cartellera per trobar còmics de la talla de Godoy, Carlos Latre, Miguel Noguera o Berto Romero. Un veritable luxe! A la llista d’aquests humoristes, ja consagrats, cal afegir JA al talentós duet musicòmic Los Martínez, que fins l’any passat van omplir el Teatreneu amb el concert teatralitzat Posavasos. Ara es reinventen per acostar-se al gènere de la comèdia musical amb Detectives Martínez, on dos detectius […]

Si tens entre 20 i 35 anys, prepara’t per riure amb les bufetades musicals que endinya Generació de merda. No és habitual trobar espectacles hiper-connectats amb la realitat dels joves, que parlin dels problemes que ens afecten: des de la impossibilitat de treballar des de casa perquè perdem el temps a Twitter i mirant pàgines guarres, passant per l’addicció a parlar per Whatsapp d’amagat quan quedem amb algú (un drama emocional). L’humor, descaradament absurd, farà les delícies de tots aquells qui seguiu pàgines a Facebook estil “Lina Morgan Freeman” o “Gandalf es poderoso porque lleva una batamanta”. L’espectacle s’ha produït amb més voluntat, imaginació i talent que pressupost, però aquesta “precarietat” no fa més que enfortir un muntatge que fa […]

Doncs això, que la làmpada del Coliseum és molt maca, i sorprenentment més interessant que l’espectacle que es representa a sobre de l’escenari. És una llàstima, doncs Magical History Club suma una bona idea, professionals amb molt de talent (Marc Crehuet, El Cansancio, l’equip de guionistes del Polònia), una productora potent (Minoria Absoluta) i la força dels mitjans de comunicació col·laboradors… però queda completament desaprofitada. L’escenari esdevé massa gran per uns monòlegs pobres i unes anodines escenes de camerino on interactuen les cinc celebrities, que no aconsegueixen aixecar l’ànim d’una platea que acaba aplaudint per cortesia. El simple fet de parodiar Hitler ja no és, en si, quelcom provocador. Charles Chaplin ho va fer amb molta gràcia l’any 1940, i […]

“Nos encantan las mentiras si están dichas de verdad”. Es un vers d’una cançó de Love of Lesbian, que defineix molt bé perquè vaig al teatre i perquè confio cada quatre anys en un polític: perquè em fascina que m’enganyin, que em menteixin bé, m’enredin, i jo, conscient que tot plegat és una farsa, jugui a creure-m’ho. La Ratonera és un festival de l’engany on presencies un assassinat i jugues durant dues hores a ser el detectiu. Les pistes les tens als teus nassos però no creguis que serà fàcil saber qui és el criminal de la Mansió Monkswell. Et recomano fer una porra amb els teus acompanyants i convidar a una cerveseta a qui endevini l’assassí. MOLA: El sentit […]

Avui estas a dalt, i demà, sense saber com, ets un desgraciat. Així de crua és la vida. A Démodés trobaràs tres pallassos que donen voltes en un cercle interminable, sense rumb, perduts, oblidats. Tots tres estan en hores baixes, i els seus gags ja no conserven la gràcia ni la frescor amb la qual es van crear. I aquí neix la màgia de l’espectacle. Leandre i la Cia La Tal han fet una peça sensible, tendra, divertida, pausada, enginyosa, estèticament perfecte, per degustar lentament. Els seus gestos continguts, de voltes irònics, creen moments entranyables com el de l’incendi, o la sopresa de descobrir que un públic els mira i aplaudeix. Deixa’t captivar pel mim, desperta al nen que tens […]