Andreu Rami

Monologuistes a Barcelona hi ha a patades. Però bons…? No gaires. Berto Romero és un dels grans. Domina el públic amb mestratge, sap quines tecles tocar per a que les riallades esclatin sense parar durant 80 minuts. Ha sabut reinventar les seves temàtiques habituals (nas, família…) per fer-les encara més divertides. L’inesborrable llegat de Pepe Rubianes és notori en alguns moments. Els bons artistes referencien d’altres bons artistes, i Berto ho fa amb una subtilesa tremenda. La música d’Iván Lagarto i els genials audiovisuals que es projecten al Teatre Coliseum fan crèixer l’espectacle un 300% (algun dels moments apoteòsics del monòleg es viuen a la pantalla). Si us agraden els espectacles d’humor, amb el Sigue con nosotros teniu un imprescindible.

Joan Pera i Lloll Bertran fent un refregit del Don Juan Tenorio que van presentar uns mesos ençà. Saps el que vas a veure. És el millor en la seva categoria… riuràs encara que no vulguis. El públic, com la meva padrina, surt encantadíssim: ha rigut amb un esmirriat Pera fent de Don Juan joven, valiente y hermoso. És la indubtable estrella de l’espectacle, no li calen ni músiques, ni vestimentes, ni Llolls ni “decorats”. Ell sol s’ho guisa i s’ho menja. Ara bé, a Joan Pera no li senta bé autodirigir-se: l’autocomplaença dinamita tot el talent que té al voltant (al menys, en aquest cas). Pera refregeix el seu paper a La extraña pareja fins a punts insuportables mentre […]

Quan entres al Teatre Lliure de Gràcia (antiga Cooperativa La Lleialtat) i et trobes inmers en un ball de diumenge com els que triomfaven allà anys enrera, amb un Jaume Sisa cantant i tocant les maraques per un públic que arriba i es posa a ballar a l’escenari… saps que et trobes davant d’una peça excepcional. La Perla 29 ho ha tornat a aconseguir. Han creat un espectacle màgic. Han convertit els personatges de Juan Marsé en meravelloses criatures de carn i ossos, amb una cuidada posada en escena (marca de la casa). Amb “Adiós a la infancia” no pagues una entrada de teatre. Pagues un viatje d’anada i tornada a una Barcelona entranyable. L’únic però: la durada. Comença fluixeta […]

Segur que t’has fet aquesta pregunta mil vegades. Viure sol, envellir, no tenir parella, ser feliç… és possible? Si la pregunteta t’assalta sovint, ves a veure Marry Me a Little. Un espectacle més proper al concepte de concert teatralitzat, on la trama escasseja però el reguitzell d’excel·lents cançons d’Stephen Sondheim (Follies, A Little Night Music, Golfus de Roma…) et transportaran a un univers de desitjos, somnis i soledat interpretat amb mestratge per Toni Viñals (Premi Butaca al Millor Actor de Musical, 2013) i Mone Teruel. Les conclusions les hauras de treure tu, però et garantitzo que gaudiras d’una bona estona amb un somriure als llavis pensant: “això m’ha passat”.

Cal aplaudir als Parking Shakespeare i Marc Rosich fins deixar les palmes vermelles: Primer, per fer un Woyzeck no només digerible sino excel·lent. Segon, per trobar una atmòsfera perfecta per al text. En quant poses un peu al complex fabril Palo Alto, ja estàs dins l’espectacle. Tercer, per treballar gratis per apropar la cultura al màxim nombre de gent possible. No demanen diners per l’entrada, però pots fer una aportació un cop acaba la funció. Quart, per les mantetes i les estufes. Estaràs a una gèlida nau industrial com al sofà de casa teva. Cinquè, per un Carles Gilabert a qui no pots treure la vista de sobre pel Paperàs que fa. De justícia seria nominar-lo JA al Premi Butaca […]