Andreu Rami

Amb el foc de l’espelma d’un pastís d’aniversari hi cremen anys de silencis, dubtes, pors, retrets i insatisfaccions no resoltes. Quan l’homenatjada demani un desig i bufi fort sortiran disparades en totes direccions, com armes esmolades per obrir-se pas després de tant de temps amagades. I la comèdia estarà servida. La comèdia familiar de Nelson Valente és salvatge, intensa i violenta. No provoca un hihihahà superficial i lleuger, sino que et glaça el somriure amb la força de l’huracà que es desferma quan algú gosa assenyalar que alguna peça grinyola en l’engranatge (sic Mònica Terribas). Aquell moment en què tot es trenca. Fa riure d’incomoditat, d’al·lucinar amb les converses dantesques d’unes persones que algún dia es van estimar però que […]

El repte d’homenatjar una actriu tan partícular, coneguda i estimada com Amy Winehouse és majúscul. La seva veu potent i trencada, modulada d’una manera tan variable com el seu caràcter, l’aspecte magèticament fràgil, l’aura d’estrella maleïda… Quina Amy tries, la que sortia esplèndida i et clavaba a la butaca amb una interpretació brillant i tècnicament impecable, o la que et trencava el cor en mil bocins quan balbussejava cada sílava (d’una manera commovedora, això sí), borratxa com una cuba sobre l’escenari? Totes aquestes variables fan que sovint les imitacions de la malaguanyada diva anglesa s’acostin més a un paròdic Tu cara me suena que a un homenatge respectuós amb l’artista i la seva música. The Amy’s Soul no va de […]

Els espectacles d’improvisació estan tan arrelats a Barcelona com els vermuts de diumenge o els carteristes del metro. Els podem veure tant en la seva versió més clàssica, en la que el públic aporta estímuls escrits en un paper i els actors generen històries, com en esbojarrades versions temàtiques de por, d’amor, d’època… i, havia de passar, també de musicals. El codi del gènere musical, on tothom ho fa i ho diu tot cantant, és un pou de petroli per a la conya, i la companyia capitanejada per Rai Borrell (Improadway, Dead Line, La Plaça del Diamant…) en treu litres per segon, en aquesta proposta divertidíssima, imprevisible i frenètica. Al repartiment s’hi alternen professionals de trajectòria i vis còmica reconeguda, […]

Amb els seus més i els seus menys, tots esperem que (aquí a molt de temps, si us plau) ens arribi l’hora de morir de manera plàcida i serena. Rotunda com l’última frase d’un bon llibre. Que el chimpón ens agafi amb el tinter buit i la motxilla plena de grans experiències. Que l’amor formi un llaç indestructible amb els que haguem escollit pel camí. Has de saber que algú important ha complert aquesta mena de desig col·lectiu: Arturo Mompou Cirera, protagonista i ànima, que en pau descansi, de Adiós , Arturo! Ell va viure el que va voler, com va voler. He did it his way, i no podia anar-se’n a l’altra vida amb un comiat mediocre. El nou […]

L’adaptació que Àngel Llàcer i Manu Guix han fet del famosíssim conte existencialista El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry, 1943) s’ha guanyat a pols l’èxit i l’amor de milers d’espectadors d’ençà que es va estrenar l’any 2014. La proesa del text és que fa de la complexitat de la vida un viatge poètic, divertit i molt emocionant. El tàndem Llàcer-Guix entén a la perfecció l’ànima del best-seller i en plasma a l’escenari els passatges més significants amb respecte cap a l’original, i el segell personal que els fa un dels actius creatius més interessants de casa nostra. Narren la història sense edulcorants, accessible per a menuts, però amb un llenguatge i contingut profund i simbòlic que, com en el llibre […]