Andreu Rami

Amb els seus més i els seus menys, tots esperem que (aquí a molt de temps, si us plau) ens arribi l’hora de morir de manera plàcida i serena. Rotunda com l’última frase d’un bon llibre. Que el chimpón ens agafi amb el tinter buit i la motxilla plena de grans experiències. Que l’amor formi un llaç indestructible amb els que haguem escollit pel camí. Has de saber que algú important ha complert aquesta mena de desig col·lectiu: Arturo Mompou Cirera, protagonista i ànima, que en pau descansi, de Adiós , Arturo! Ell va viure el que va voler, com va voler. He did it his way, i no podia anar-se’n a l’altra vida amb un comiat mediocre. El nou […]

L’adaptació que Àngel Llàcer i Manu Guix han fet del famosíssim conte existencialista El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry, 1943) s’ha guanyat a pols l’èxit i l’amor de milers d’espectadors d’ençà que es va estrenar l’any 2014. La proesa del text és que fa de la complexitat de la vida un viatge poètic, divertit i molt emocionant. El tàndem Llàcer-Guix entén a la perfecció l’ànima del best-seller i en plasma a l’escenari els passatges més significants amb respecte cap a l’original, i el segell personal que els fa un dels actius creatius més interessants de casa nostra. Narren la història sense edulcorants, accessible per a menuts, però amb un llenguatge i contingut profund i simbòlic que, com en el llibre […]

Com aquella malintencionada pregunta que descol·loca als infants de “qui t’estimes més, el papa o la mama”, triar entre gags del Tricicle resulta igual de difícil i compromès. L’enormíssima producció d’aquests tòtems de la comèdia gestual és tan gran i tan perllongada en el temps, que prendre només un bocí t’obre la caixa dels records i desitges tornar a gaudir-los de dalt a baix, sense escatimar ni un gag. Però per obrir boca, val la pena acostar-se a HITS: l’antologia del millor de les seves creacions amb la que s’aparten del focus, després de vendre’s al Mago Pop el Teatre Victòria que compartien amb Dagoll Dagom i Anexa, i de demostrar durant més de 40 anys que són els reis […]

Em trauria el barret si no m’hagués tret ja la mandíbula, que em va quedar desencaixada davant la poètica arrasadora de Baró d’Evel. I trobo que arrasar és un verb més que just per descriure el que fa aquesta colla d’artistes de primer nivell. Passen com un tsunami per les teves entranyes. El seu univers particular, fosc, distòpic i apocalíptic, està ple de personatges extrems que caminen al marge de la societat, com si passegessin per la vora del penya-segat que dóna nom a l’espectacle. Tot és deliciosament fràgil. Com a la vida hi ha gent que hi entra i s’obre pas a hòsties. Gent que cau del punt més alt, repetides vegades. Gent que viu en un petó etern […]

Taylor Mac és d’aquells artistes carismàtics que reclamen la teva atenció plena només aparèixer a escena. I no només perquè llueixi un impossible vestuari-horrorvacui-brillant digne de la millor bukkake d’unicorns, que també. Aquest dramaturg i drag queen americana és magnètica. Et roba el cor sense haver acabat de dir “Good night, Barcelona”, perquè només veient-lo ja saps que et regalarà una nit pel record. A l’escenari, Taylor, que canta de fabula, i uns músics, interpreten cançons de resistència, temes que bé parlen de minories oprimides o bé són himnes a l’opressió que cal apropiar-se. Les seves intencions són clares, simples i radicals. Constata que els Estats Units són molt més que Trump i capitalisme salvatge que pretén construir murs i […]