Berta Cotrina Domingo

Un cub immens ple de calaixos al mig de la sala em recorda la necessitat que tenim de classificar-ho i posar nom a totes les coses. Buff…, aquell moment que no saps on o com classificar una part de tu, estrès, eh? Archivo parla sobre la necessitat de separar si al final tot està entrellaçat; ens necessitem uns als altres per seguir rodant. Som espectadors del nostre entorn, i a la vegada protagonistes, som públic i actor al mateix temps. Una crítica a l’aparent individualisme que la societat ens ha imposat, el veí sempre és el dolent. Una instal·lació de trenta minuts que ens ensenya les coses bones d’arxivar, de saber separar, però sense crear fronteres, sinó ponts entre les […]

Res no passa ael nostre voltant, i a la vegada passa tot; mirem sense veure. Verónica Navas trenca les finestres i evidencia que existeix un entorn protagonista en si mateix. Una proximitat desconeguda que ens permet imaginar aquella realitat que queda limitada dins nostre. La Ciudad és una tabula rasa que posa el focus als petits detalls. Detalls físics, temporals, i filosòfics. La Ciudad és un cigarro des del balcó, una conversa de capvespre, un moment per desfogar-se. És l’ara i aquí, des d’un record, des dels teus ulls. Un estudi sobre el quadre teatral. Verónica Navas ens parla d’una manera molt intima a través de la delicadesa del paper, mostrant així les diferents capes del món que ens rodeja. […]

Absència i necessita. Comèdia per aquells moments incòmodes, que rebutgen però hi posem el peu de ple. Tres amics que amb el cos expressen les seves inquietuds, dubtes i desitjos. I que amb la parla només ho enreden tot. Somnàmbuls en un món capitalista, ple d’estructures immòbils. Però on està les necessitats de cadascú, un món on és difícil trobar-nos. Una història que Noël Coward va començar a dissenyar, i que Llàtzer interpreta per trobar aquests espais on els esquemes es trenquen. Una obra de text que xerra a través del subtext. Una interpretació que aporta aquella comunicació, aquells esquemes que la cultura i el llenguatge encara no han aconseguit trencar. Genís Casals, David Marcé i Laura Pujolàs es despullen […]

Converses aparentment buides aconsegueixen emmirallar la por de descobrir el significat de ser tu mateix. Desig de viure, però un viure en una societat on et reclama més. Mai hi ha un final, tot està en constant construcció. Un entorn que inconscientement afecte, i et fa ser. La Sacarina reclama la vida de bar, un lloc de trobada; ja no sabem quedar a la plaça… Davide Carnevali escriu per aconseguir no caure en aquelles trampes on no vol posar-hi el peu. Se n’adona que està a punt de cometre l’error que tants altres van fer i es qüestiona el perquè. Un text que busca desprendre’s de tot allò que aferrem amb força: vivim feliços gràcies a les coses que tenim, […]

Un demà que parla de l’avui. La distopia del present. Un retrat del vers “si l’amor es paga, no és amor”. Però que passa si canviem la definició d’amor? Helena Tornero ens proposa una reconstrucció d’una història d’amor, un puzle que es completa a mesura que avança l’obra. Una peça que juga amb les aparences, o no. Hi ha conceptes que es reescriuren constantment, i Tornero aprofita per jugar amb les seves diverses cares. Apropa i allunya l’espectador, però aconsegueix captivar-lo en els moments de més “ciència-ficció” (ho posarem entre cometes, perquè hi ha més de real que altra cosa). Demà està interpretat per dos actors i dues actrius que juguen dins les regles d’Aleix Fauró. Moviments robòtics, i a […]