Betty Enguix Silvestre

Una vegada més em rendisc als peus de la feina d’aquesta companyia amb aquest director i aquesta escenògrafa. Quan representem clàssics podriem caure en fer una posada en escena fidel 100% al que l’obra ens sugereix com espais i personatges, o podem optar per anar més enllà i innovar. Quan innovem en els clàssics es corre un gran risc però per projectes així, val la pena arriscar! Es respecta el text de l’època, cosa que no impedeix que apareguen elements contemporanis sense ser estridents ni molestar, més bé al contrari, aportant riquesa i originalitat. El més destacat per a mi una vegada més és la posada en escena, el joc amb els elements que hi ha per transmetre’ns i dir-nos […]

Salvatge i tendra. Delicada i violenta. Intensitat poètica! Només amb la benvinguda, ja ens posen a un lloc en que desperten la nostra curiositat sobre el que ocorrerà els pròxims minuts en aquell espai. Un espai inquietant. Un espai que ja ens fa intuir que no viurem un història fàcil i de cotó rosa tot i ser d’amor. Té tant d’amor com d’odi. Un amor rosa molt obscur, quasi negre. I amb un sabor amarg sense perdre un rerefons dolç. L’argument està bé però és la trama la gran protagonista! El que em capta totalment és la manera d’explicar-nos el què ocorre. No és una obra fàcil, no només per la cruesa d’allò que conta, sinó perquè ens trobem en […]

Fosc. Comença la muntanya russa: Benvinguts a l’essència més pura d’una dona neuròtica comuna. D’entrada el que més destaque d’aquest monòleg és just això: com és capaç de captar l’essència del que és la neurosis i transmetre-la al 100%. I com l’actriu és capaç d’interpretar-la d’una manera tan verídica. En aquets 60 minuts he passat pels estats pels que et fa passar la persona neuròtica: tendresa, cansament, risa, irritació,…He sentit ganes de dir-li que és cansina i d’abraçar-la, li hauria cridat que espavile i deixe de compadir-se no se quantes vegades i d’altres m’he sentit plenament identificada i m’ho hauria cridat a mi mateixa. Pur nervi, pura inseguretat, pura indecisió, pur desequilibri. Exasperant i atractiva. Així és i això és […]

És de por? És el primer que em pregunta la meva amiga al primer minut. Li responc que no, però la veritat, que segons com es mire, podríem dir que si…Ens trobem una vegada més davant una adaptació de tot un clàssic, un Shakespeare, un rei Lear. Però ben diferent a les versions que he vist fins ara. D’entrada, sols un personatge en escena: el bufó. Però això sols és d’entrada. Poc a poc anem sumant personatges: el rei, les seves 3 filles, Kent, el rei de França…tot i que a l’escenari continua havent sols una persona. Un actor que lluita per sobreviure, les seves filles, un amic que decideix abandonar i marxar al camp…i a l’escenari una persona. Un […]

Colpidora. Incisiva. Punyent. Isc d’allà profundament trasbalsada, emocionada, sense poder articular paraula fins que som fóra de la sala i l’aire fred del Montjuïc em fa reaccionar. Una escenografia molt real que de seguida ens situa. Amb una molt ben pensada superfície blanca per enriquir la història amb projeccions puntuals. Un monòleg amb un ritme lent, sense grans pujades de to ni extravagàncies, planer, senzill. En català, però amb pinzellades d’altres idiomes que ens situen en aquest plànol internacional. Narra una realitat tan difícil, dura, obscura, injusta, que ocorre cada dia, un rere l’altre des de fa tants anys, que jo m’imaginaria un discurs amb molta ràbia, “sang”, frenètic, amb molta força. I si, si que la té, però no […]