Betty Enguix Silvestre

Colpidora. Incisiva. Punyent. Isc d’allà profundament trasbalsada, emocionada, sense poder articular paraula fins que som fóra de la sala i l’aire fred del Montjuïc em fa reaccionar. Una escenografia molt real que de seguida ens situa. Amb una molt ben pensada superfície blanca per enriquir la història amb projeccions puntuals. Un monòleg amb un ritme lent, sense grans pujades de to ni extravagàncies, planer, senzill. En català, però amb pinzellades d’altres idiomes que ens situen en aquest plànol internacional. Narra una realitat tan difícil, dura, obscura, injusta, que ocorre cada dia, un rere l’altre des de fa tants anys, que jo m’imaginaria un discurs amb molta ràbia, “sang”, frenètic, amb molta força. I si, si que la té, però no […]

Autèntica, no podia dir- se d’una altra manera. Ella és autèntica. La història és autèntica. Autèntica no és original, ni especial ni allò mai vist i sorprenent. És autènticament comú, i no per això perd valor. Molts personatges apareixen però sols un té cos, veu i moviment: el de la Mari Carmen, somiadora i lluitadora. Una persona motor, una persona amb força, una persona capaç d’estar al cim, caure al fons de la vall al minut següent i remuntar fins a un cim encara més alt en segons. Una professional de les carreres d’obstacles. Obstacles de diverses formes, colors i dimensions, situats estratègicament per la societat, la família, els amics i ella mateixa. No sona la cançó de Resistiré, però […]

Un exemple de com la qualitat pot obrir perspectives. No és el tipus de teatre que m’agrada, a priori. De fet, a l’inici, em va costar molt entrar i em preguntava que m’havia portat fins aquí. Poc a poc em vaig anar obrint, estava receptiva al que anava passant, vaig riure molt, i l’aplaudiment del final va ser totalment espontani i amb ganes! Un aplaudiment per reconèixer i agrair una feinada tremenda i una gran qualitat. Ens trobem amb dos actors que encarnen múltiples personatges, cadascú més estrambòtic i exagerat. A l’escenari veig molta imaginació, i un ventall grandíssim i extraordinari de possibilitats per passa d’un a l’altre sense que l’espectador es perda. Treball intens i acurat de personatge, de […]

Proposta de noves dramaturgies totalment, fa honor a aquesta classificació. Molt especial, molt conceptual, molt curiosa i res convencional. Entrada grandíssima, per a mi el millor de l’obra està ens els primers minuts: skaters que sols amb els seus cossos i amb una plutja d’imatges estàtiques que creen, ens fan viure amb ells una tarda qualsevol a la paça del MACBA. I ara incorporem els monopatins, donant moviment i so. La cosa es va activant i, en un moment àlgid, l’aparició de dos personatges! Trenquen completament l’ambient “callejero” que s’ha creat i, de quina manera! Amb una breu, senzila i magistral coreografia. Impecable seqüència de moviments que hipnotitza, per passar a un text proper, còmplice i molt irònic sobre l’época […]

Sense filtres. Podem veure a una amic o amiga de fa 10 anys sense els fitres que s’han anat construint al llarg del temps? Podem canviar aquets filtres i descobrir una nova relació? Què passa quan ens obrim a noves situacions, a noves possibiltiats? A escena, un exemple. Obra amb mooolt de text, massa per al meu gust. M’ha semblat molt explicativa i redundant, amb molta necessitat de clarificar el què es volia transmetre. Al mateix temps, moments en que l’expressió corporal ha sigut l’única protagonista, i que deien més, que ho deien tot. Molt ben trobats, molt bonics. Hi ha escenes divertides i ben jugades, amb complicitat amb el públic i que han omplert la sala de rialles. Tot […]