Carles Armengol Gili

Un piset de Sants, cançons de la Núria Feliu sonant pel celobert, una dona que ha desaparegut, un veí sospitós, efectes paranormals… i uns quants misteris més. Aquests són els principals elements de Passaran coses fantàstiques, una comèdia amb molta màgia i uns personatges que estan fregant l’absurd tota l’estona. Potser no és una comèdia a l’ús, ni tan sols una simple comèdia esbojarrada, sinó un vehicle per sorprendre al públic a través d’un gènere poc freqüentat en teatre: la ciència ficció. L’argument de Jordi Casado i Sílvia Navarro, tot i voler parlar en el fons de la cultura de l’esforç i de les expectatives que ens creem a la vida, no és més que un instrument… tal com dèiem […]

Aquesta obra neix amb la voluntat de ser una peça de gènere. La seva intenció és aconseguir una obra de terror autòctona, basada en llegendes i tradicions ancestrals, però lligant-la amb fets més realistes com la maternitat o la violència masclista. El resultat és un text ben travat i millor escrit –Casanovas mai defrauda- que ens fa passar una bona estona i que anuncia el començament d’una trilogia de terror catalana. Ja quan entrem a la sala ens trobem un decorat que sembla encastat entre el públic. Els espectadors i espectadores estan a tocar de les actrius i de l’espai d’actuació, cosa que fa créixer la implicació i també el suspens. A partir d’aquí la situació fluctua entre drama, misteri […]

De la productora madrilenya Beon Enterntainment ja coneixíem alguns espectacles arribats a casa nostra (Quién mató a Sherlock Holmes?, El tiempo entre costuras, La historia interminable, Forever Van Gogh) però faltava la joia de la corona. Em refereixo a El médico, que es va estrenar ja fa uns sis anys a Madrid, que ha recollit una bona colla de premis i bones crítiques, i que abans d’arribar a Barcelona ha fet gira per tota Espanya. I ara que ja l’hem vist podem dir que sí, que tot i que algunes petites pegues, es tracta de la millor producció de Beon que hem vist fins a la data. Faltarà veure que han fet amb Los pilares de la tierra o el […]

Hem vist els darrers anys a Roberto G. Alonso actuant per a altres (A mi no me escribió Tennessee Wiliiams, El gran teatro del mundo, Els homes i els dies), involucrat en projectes de cabaret (Cabaret 13, Laberitnt Streaptease, Jo travesti) o bé dirigint el moviment o les coreografies d’algunes obres de text (Afanys d’amor perduts, L’hort de les oliveres). Serien innombrables els espectacles en els que s’ha vist immers, d’una manera o d’una altra, en els darrers anys. Però tot això no ens ha de fer oblidar els orígens: d’on surt l’artista, la companyia de dansa que crea fa més de 20 anys, etc. I és que per sobre de tot, Alonso és un dels coreògrafs de contemporani més […]

Fa quasi vint anys la primera versió en català d’Un matrimoni de Boston va suposar una autèntica revelació. El text afilat i punyent de David Mamet –un autor molt en voga a finals dels noranta-, així com la nova reunió de Lizarán i Vilarasau van ser punts molt importants i decisius com per mitificar un muntatge del que encara se’n parla. Ara tornen els mateixos personatges, amb les mateixes mentides, les mateixes trampes i les mateixes manipulacions. Mamet en estat pur, encara que sigui disfressat d’època. Potser el que més sobta el primer cop que t’enfrontes a aquesta obra és que és molt divertida. El fet de traslladar una parella de lesbianes al Boston de finals del XIX i ficar-les […]