Carles Armengol Gili

Amb els anys, els textos de Tennessee Williams sembla que llueixin una mica menys, potser pel seu estil una mica antiquat o per unes provocacions que avui ja no ho són tant. Tot i així, la sordidesa dels seus temes, l’encertat retrat dels seus desvalguts personatges i la manera d’evocar una determinada època dels Estats Units sempre acaben per convèncer. En aquesta peça inèdita, que no amaga els seus orígens literaris ni cinematogràfics, tornem a trobar el Williams de sempre, però potser més lliure, més descarnat, més sincer… Es nota que és d’aquell tipus d’obres que alguns autors escriuen sense cap mena d’autocensura, sabent que difícilment veuran la llum i arribaran al gran públic. Aquest cop, però, Moisés Kaufman ha […]

Ernesto Caballero és un autor i director madrileny força conegut, sobretot per la seva vinculació amb el Centro Dramático Nacional. A Barcelona han arribat diversos muntatges seus, com ara els celebrats La tortuga de Darwin (també amb Carmen Machi) i Montenegro, sobre les Comedias Bárbaras de Valle-Inclán. Ara ens porta un espectacle del que també és autor, i aquí potser és on comencen les pegues, ja que el text té diversos i variats problemes: un desenvolupament poc afortunat, un missatge polític confús, uns monòlegs excessivament literaris, etc. L’única trama que funciona és la de l’evolució artística de la protagonista, tot i que és insuficient perquè s’aguanti un espectacle que té, suposadament, altres pretensions. Però malgrat tot això, la Machi defensa […]

Era de preveure que Jordi Oriol i Carles Santos acabarien col·laborant en alguna cosa… I era també molt previsible que el punt en comú -o el pretext, com es diu en el programa de mà- fos precisament Joan Brossa. Tot i que els tres han seguit camins diferents coincideixen en el seu amor per la performance, pel simbolisme, pel joc teatral i per la valentia escènica, absolutament lliure de modes i autocensures vàries. És cert que aquest collage brossià, basat en un primer moment en l’obra Collar de cranis i altres peces, potser peca d’hermètic i a moments inintel·ligible. Però a la segona part, on els actors “canten les quaranta” al públic, el to es rebaixa i l’humor apareix d’una […]

Els actors esperen al públic jugant un partit de futbol, i vestits amb la seva roba personal. Durant la representació utilitzen els seus propis noms i fins i tot il·lustren l’inici de l’obra amb fotografies de la seva infantesa o joventut. Jocs extrateatrals que intenten esborrar la ficció o posar els límits en uns marges que no són els habituals. Tot plegat per acostar-nos al drama d’Ivànov des d’una altra perspectiva: més honesta, contemporània, despullada d’artificis i d’alguns tòpics burgesos amb els que s’acostuma a servir el teatre de Txèkhov. El gran mèrit de Rigola és que fa i desfà el que vol amb la seva versió d’Ivànov, però sense trair mai els personatges ni l’autor. Tot i que reconeixem […]

Gaetano Donizetti és conegut pel drama operístic Lucia di Lammermoor o per la comèdia L’elisir d’amore, però dins del seu repertori hi ha aquesta òpera còmica que en el seu conjunt representa un autèntica delícia. Té un argument divertit i fins i tot entranyable i conté l’ària de tenor més difícil de la història (“Ah, mes amis…” compleix la increïble proesa d’exigir al cantant nou Dos de pit). No es queden lluny les magnífiques intervencions del cor, que per si sol forma un únic i importantíssim personatge, ni les àries magnífiques de la soprano, que també ha de resoldre un munt d’escenes còmiques i demostrar dalt de l’escenari un carisma del més alt nivell. La proposta de Laurent Pelly, que […]