Carles Armengol Gili

N’hi ha que han dit que aquesta Florentina no aporta res de nou i que el TNC no hauria de seguir reproduint estampes d’èpoques passades, si no és per actualitzar els seus textos i donar un tomb a la truita. S’ha dit també que és feina dels teatres privats fer obres d’aquesta mena i deixar el teatre nacional per a altres menesters. Potser tots tenen la seva part de raó, però jo no puc deixar d’admetre que he gaudit de valent amb Rodoreda, amb el magnífic planter d’actrius, amb la clàssica direcció de Belbel i amb la megalòmana escenografia de Max Glaenzel. És fàcil criticar un tipus de producció com aquesta, però crec que encara és més fàcil caure sota […]

Un dels principals problemes d’aquest musical del grup Obeses, autodenominat òpera-rock, és que s’ha escollit l’etapa menys interessant de la vida de Jacint Verdaguer. Potser sí que és una de les menys conegudes, tant en el terreny literari com en el personal, però els conflictes amorosos i les relacions entre els estudiants del seminari acaben oferint un argument de comèdia antiga, desgraciadament poc transcendent. Res a veure amb la vida turmentosa i turmentada del poeta, que aquí només s’apunta amb el personatge d’un Verdaguer ja envellit i desencantat… Tot i que els motius d’aquest desencant, relacionats amb els seus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica o amb el marquès de Comillas, ni tan sols s’apunten. Tampoc es parla dels seus viatges, […]

El tema de la falsa identitat o de la suplantació sempre m’han semblat temes molt interessants, en qualsevol de les seves variants. Llegint la sinopsi vaig pensar que aquesta obra em donaria un bon retrat psicològic i una explicació contundent a la història de Romain Gary, un escriptor francès que va reinventar-se a base d’escriure sota diversos pseudònims. Dibbuk es centra en la figura d’Émile Ajar, l’alter ego de Gary que més èxit va tenir i que més mals de cap li va donar, perquè l’èxit inesperat va fer que en un determinat moment fos necessari posar-li cara. Jan Vilanova ha optat per donar moltes explicacions des del text -amb una bona quantitat de vídeos que ho corroboren-, però s’ha […]

Marc Martínez ha volgut fer-se un petit homenatge, tot i que també es tracta d’un homenatge al Raval dels anys setanta, a la gent que el van envoltar i influenciar quan era un xaval i a tota la generació del baby boom, que es veu reflectida en molts moments de l’espectacle. Plantejat com un concert que mai acaba de produir-se, Humor i hòsties evoluciona a batzegades i amb unes quantes cançons que il·lustren situacions o estats d’ànim. Tot i una certa repetició d’idees i una estructura narrativa que s’encalla de tant en tant, el monòleg és divertit i té moments realment enginyosos. Funciona sobretot quan tira de nostàlgia i pica l’ullet a un espectador que sap molt bé de que […]

David Mamet i José Sacristán són dos noms que, per si sols i per separat, desperten interès i curiositat a cada nova estrena. El problema d’ajuntar-los no és que no puguin funcionar en una mateixa obra, sinó que els públics d’un i de l’altre potser busquen coses diferents. D’això me’n vaig adonar l’altre dia, quan enmig de la funció molts dels espectadors del meu voltant no semblaven mostrar-se gaire interessats per la proposta, oferint un molest concert de sorollets, atacs de tos, mòbils i, fins i tot, roncs. Pel que m’han dit, no és un problema aïllat, cosa que preocupa… però també demostra que a vegades els espectadors i els espectacles amb actor famós poden seguir camins separats i paral·lels, […]