Carles Armengol Gili

El grup belga Peeping Tom, un dels capdavanters dins de la dansa-teatre que es fa arreu del món, sempre ha tingut predilecció pels espais hiperrealistes i els decorats amb tot luxe de detall. L’espai sempre és un punt de partida per als seus creadors, la parella formada per Franck Chartier i Gabriela Carrizo, i en aquesta ocasió ens traslladen a una casa que també serà tanatori, museu, hospital i fins i tot estudi de gravació. Un espai que comença amb una mort i que de seguit ens porta a un racó per a la memòria familiar, on reviurem naixements, pèrdues, tensions i amors. No estem davant d’una història lineal ni realista, però vivim en tot moment l’estat d’ànim d’una sèrie […]

El clown per a adults, segons la mateixa Pepa Plana, és una modalitat artística de difícil encaix. Hi va haver un temps, entre finals del segle passat i principis d’aquest, en que es va posar de moda i va fer coincidir en els escenaris catalans a una bona colla d’artistes que apostaven per aquesta especialitat (Jango Edwards, Tortell Poltrona, Monti, Leo Bassi, etc.) Actualment, però, torna a ser un gènere desubicat que lluita per trobar programadors i sales que realment vulguin córrer el risc. A Paradís pintat, a més, la pallassa assumeix altres riscos… però val a dir que en surt triomfant, com gairebé sempre en els seus quasi vint anys de trepitjar teatres. Pepa Plana juga sempre amb un […]

Florian Zeller és un dels nens mimats de la nova dramatúrgia francesa. Ha guanyat tots els premis importants del seu país, i ha estat traduït i estrenat a diversos països, sempre amb èxit de crítica i públic. En realitat, l’èxit l’ha acompanyat sempre, perquè amb només 37 anys ha escrit vuit obres de teatre, cinc novel·les exitoses i dues adaptacions per a òpera i cinema. Sabem que el país veí acostuma a sobrevalorar autors joves i capaços, però pel que hem pogut veure a casa nostra (fa pocs mesos també es va estrenar l’obra El pare) aquest cop se’ls hi ha anat una mica de les mans. Zeller no és un mal autor teatral, però a jutjar per les dues […]

L’any 2012, l’adolescent italià de 15 anys Andrea S. es va suïcidar amb el seu mocador rosa després de que s’obrís a Facebook una pàgina on se l’assetjava i insultava. Still Life està dedicada a ell i a molts altres joves que han perdut la vida pel bullying homòfob. L’espectacle s’obre amb el nom de tots ells, i a l’escenari un bon grapat d’espelmes ens recorda que estem davant d’un homenatge o d’una mena d’oratori per a totes les víctimes. Ricci/Forte no abandona del tot el seu estil provocador, però es mostren més seriosos i més emotius que en altres espectacles. Els monòlegs són més genèrics i abstractes, l’humor desapareix quasi per complet i les performances es tornen més líriques, […]

Just entrar a sala tres actors imiten de forma cíclica els moviments de les hostesses de vol, mentre que de fons escoltem el so d’una suposada sodomia. Aquesta imatge innocent, però perversa, ens endinsarà en una voràgine d’històries i personatges molt actuals que comparteixen uns gelats de Macadamia Nut Brittle una nit qualsevol, en una ciutat qualsevol. Són personatges que coneixem, que estan a prop nostre, i que podríem ser nosaltres nosaltres mateixos, tot i que costi acceptar la brutalitat i la deshumanització constant en la que viuen. Ricci/Forte posa èmfasi precisament en això últim, mostrant-nos una societat on el sexe és el rei, on les relacions són fredes com el gel, on es trenca amb algú per WhatsApp, on […]