Carles Armengol Gili

La Trilogia de la imperfecció que està oferint aquesta temporada la Sala Atrium engloba tres dels millors personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), Júlia (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina). Ara ha tocat el torn a l’obra d’Strindberg i Raimon Molins, director del projecte, ha tornat a jugar molts sàviament amb les projeccions, l’espai sonor i l’actualització d’una obra que habitualment costa d’entendre fora del seu context. El resultat és brillant, fins i tot podríem dir que hipnòtic. Les projeccions de diferents versions cinematogràfiques de la peça ens serveixen flashbacks molt interessants, a la vegada que ajuden a veure el què passa darrera les parets i les portes tancades. Els anacronismes (magnífica entrada de Júlia […]

És curiós, però totes les obres que li he vist dirigir darrerament a Òscar Molina (Cloaca, La peixera) responen a un patró molt similar: repartiment masculí, temàtiques dures, molta testosterona a flor de pell, violència física, molts crits i un final amb cançó. L’obra que ara ens ocupa no s’aparta del camí, tot i que en aquest cas incorpora un rerefons bèl·lic i un missatge pretesament pacifista. El text, en aquest cas, està escrit per un actor de 23 anys, Fèlix Herzog, que també interpreta un dels tres personatges. És una obra ambiciosa, potser imperfecta o un pèl repetitiva, però meritòria per la seva gosadia i per no tenir cap mena de por a l’hora d’entrar en el drama, o […]

Goldoni és un dels grans genis de la dramatúrgia, i sempre he cregut que L’hostalera és un dels textos més bells que s’han fet mai sobre el tema de la seducció i la guerra de sexes. Un text, a més, que té més capes que les mostrades i que desemboca en un final inesperadament trist, com en moltes altres obres de l’autor. Aquesta baixada a la realitat i aquest caràcter sobtadament pràctic i realista dels seus personatges fa que Goldoni esdevingui un dels comediògrafs que millor ha aguantat el pas del temps. Ja fa una pila d’anys vaig poder veure la versió que en va fer Sergi Belbel, centrada sobretot en el joc dialèctic i les motivacions dels personatges. Ara, […]

L’obra teatral de Federico García Lorca acostuma a dividir-se en quatre grups: els drames, les tragèdies, les comèdies irrepresentables i les farses. La peça que avui ens ocupa forma part d’aquest últim grup, a l’igual que La zapatera prodigiosa o El retablillo de Don Cristóbal, que va ser escrita directament per a titelles. I el curiós és que Don Perlimplín i la seva estimada Belisa són també titelles que acaben agafant cos i transformant-se en éssers humans, amb tota la complicació i complexitat que això comporta. La humanització porta al drama i fins i tot a la tragèdia, per la qual cosa costa veure en aquesta obra un sol gènere. Més aviat crec que és un compendi de totes les […]

Vaig conèixer al Col·lectiu La Santa ja fa uns anys, quan van estrenar La infanta terrible y su séquito real, una obra-concert que potser no s’adeia del tot amb els objectius i el tarannà posterior del grup però que ja apuntava maneres. Després vindrien Historia de mi huida i Quan acabi la nit, que ja ens van donar més pistes sobre un col·lectiu que té per filosofia “el teatre en guerra”. Els seus integrants consideren el teatre com una manifestació cultural necessària que ha de modificar d’alguna manera a l’individu, però sense alliçonar-lo. A Una casa a l’est aquesta idea hi és present, com en moltes altres produccions que ens parlen els darrers anys de memòria històrica, dels estralls de […]