Carles Armengol Gili

Està clar que El mètode Grönholm va crear escola. Les obres sobre processos o teràpies impartides per algú que està absent s’han convertit en un petit subgènere que acostuma a generar un èxit comercial immediat. En el cas d’aquesta obra de l’argentí Matías del Federico tot funciona sota unes regles preestablertes que acaben portant cap a un camí inesperat. És cert que les situacions (des de molt còmiques a molt dramàtiques) poden estar descompensades i que alguns moments sorprenen per la seva incorrecció política, però tot acaba encaixant de forma miraculosa al final de l’obra. Un final, per cert, que arriba de forma virulenta i intempestiva, a costa fins i tot d’una dramatúrgia versemblant i coherent. Sigui com sigui, s’olora l’èxit. La peça […]

Ja fa més de vint anys que Yasmina Reza va estrenar el seu artefacte més pur i exitós. En aquell moment, Art va suposar l’encaix perfecte entre la comèdia de boulevard i el teatre pseudo intel·lectual, que permet riure… però amb criteri. També va brindar la possibilitat de reunir tres actors brillants perquè brillessin encara més amb uns diàlegs enginyosos i certament irònics. Tot allò va funcionar a més de mig món, i el més curiós és que 22 anys més tard encara segueix funcionant. La pàtina d’intel·lectualitat ha quedat un pèl diluïda i l’autora no ha aconseguit superar el seu propi text, però el ritme intern de la peça i la composició dels tres personatges -no sempre tan subtil com […]

Des d’un bon principi el dramaturg nòrdic Lars Norén va ser conegut com el nou Strindberg, tot i que amb el temps i la transformació de la seva obra també se li podrien buscar similituds amb Harold Pinter. De fet, entre ells dos hi ha tantes semblances com diferències. Ambdós coincideixen moltes vegades en alguns punts de partida o en l’enfocament de determinats personatges, però el desenvolupament i la manera d’afrontar el conflicte és prou diferent. A El coratge de matar fins i tot podem trobar algun antecedent de la pinteriana Qui a casa torna, però Lorén de seguida porta els seus personatges cap a la crispació i l’enfrontament. Suposo que això és el que més costa de gestionar, perquè a la producció […]

El 1982 Maury Yeston i Arthur Kopit van estrenar a Broadway el musical Nine, basat en la famosa pel·lícula Otto e mezzo de Fellini. L’espectacle va ser el triomfador dels premis Tony d’aquella temporada i va inspirar un munt de revisions que han servit per donar diverses cares al sucós personatge de Guido Contini, un paper associat a Mastroianni que després cantarien actors com Raul Julia, Jonathan Pryce, Antonio Banderas i fins i tot Daniel Day Lewis a la versió cinematogràfica. Però si alguna cosa diferencia el musical de la cinta de Fellini és el gran protagonisme que dóna a una maravellosa galeria de personatges femenins, per la qual moltes actrius han sospirat i lluitat sense treva fins aconseguir clavar-ne queixalada (des […]

Tot i que aquest és un Mamet aparentment lleuger i de la primera època, molt allunyat de drames com American Buffalo, Edmond o El criptograma, s’endevina la tendència per la concreció i per tot el que s’amaga darrera dels diàlegs, a vegades intranscendents o purament anecdòtics. L’obra, que ja des del seu títol explícit ens anuncia un homenatge al món actoral, enfronta a l’escenari a dos intèrprets de diferents generacions. Tenim el jove (Dafnis Balduz), una pàgina en blanc àvida d’aprendre i perfeccionar el seu mètode, i el veterà (Enric Majó), que comença el seu declivi i experimenta cap a l’altre una barreja d’admiració i gelosia. Una relació forçada i interessada que se’ns presenta amb escenes molt curtes, algunes de […]