Carles Armengol Gili

Fa vint o trenta anys, quan pensaves en dramaturgs catalans a tothom li venia el cap el nom de Benet i Jornet. Era pràcticament l’únic autor conegut -no l’únic que escrivia, naturalment-, però és que en aquella època s’estrenava poc teatre autòcton. Ara, passats els anys, el panorama ha canviat substancialment i per a l’estrena d’una sala s’escull una peça d’aquest autor tan nostrat. És cert que el 2016 ha estat un un any d’homenatges encoberts a aquesta figura rellevant de la nostra dramatúrgia, però no deixa de ser curiós que una de les escollides fos una peça curta de l’any 1974. Un cop vista, m’adono que és una opció del tot encertada, tant per inaugurar la nova Beckett com […]

Si donem una ullada a la ja nodrida producció teatral de Martí Torras Mayneris, tant en la seva vessant de director com de dramaturg, veurem que hi ha una clara preferència cap a elements festius, cabareters i de joc teatral. Si, a més, tenim en compte que els seus últims muntatges han estat dins de l’òrbita del clown –Rhum i Rhumia-, hem de reconèixer que ell era el més adequat per dur a terme aquest homenatge als bufons que Shakespeare utilitzava a la seva companyia, anomenada Lord Chamberlain’s Men. Tot i així, hi ha aspectes d’aquest espectacle que no han acabat de quallar de la manera que molts esperàvem… És cert que el director s’esforça per dotar el muntatge d’un […]

Dins de la comèdia de boulevard, hi ha actualment un subgènere que es decanta per les situacions sorgides a partir d’un supòsit o d’una hipòtesi: Què passaria si…? El test n’és un exemple ben clar, ja que basa tot el seu argument en la següent disjuntiva: Prefereixes guanyar 100.000 euros ara o un milió d’aquí a deu anys? Com a premissa la trobo una mica pobra, però el pitjor és que en alguns moments la trama peca d’inversemblant i acaba caient en llocs comuns, ja transitats per moltes altres companyes de gènere. Si a això hi afegim un ritme desganat i unes interpretacions no del tot matisades, ens trobarem amb un producte poc reeixit que promet més del que acaba […]

No negarem que l’argument és poc més que un disbarat puntejat de cançons. Tampoc negarem que l’excusa del programa de mà és precisament això, una excusa, ja que costa de veure-hi “una reflexió sobre el paper de les dones a la història del nostre país, fent servir el símil de la dona com a corista”. Però, malgrat tot, l’espectacle té el seu encant i t’atrapa des del primer moment. Potser serà per algunes de les cançons recuperades o potser per algun que altre bon acudit, tot i que penso que es deu principalment al carisma i a la complicitat de les quatre actrius –Mercè Boher, Cinta Moreno, Patrícia Medina i Rocío Manzano-, que assumeixen amb tota naturalitat diàlegs impossibles i […]

Tot i que no és de les meves obres preferides de Shakespeare, s’ha de reconèixer que Romeu i Julieta ha donat per mil i una versions. L’enfrontament de les dues famílies rivals ha servit d’excusa per posar damunt de l’escenari el conflicte real entre ètnies, bandes o fins i tot països eternament enfrontats. Marc Chornet i Anna Maria Ricart, en canvi, han optat per potenciar la història d’amor dels dos amants… i aquí potser radica el principal problema, ja que com a relació adolescent la cosa tampoc funciona. De fet, la relació dels dos amants de Verona és de les que més costa d’actualitzar, sobretot per unes formes i un llenguatge que la fan poc creïble i, fins i tot, […]