Carles Armengol Gili

Caryl Churchill és una de les autores britàniques més prolífiques i reconegudes. La seva ja llarga carrera comença cap als anys 60, i de mica en mica va abandonant el naturalisme per instal·lar-se en un teatre més avantguardista, en el que destaquen temes com el feminisme o l’abús de poder. A Barcelona s’han vist en els darrers anys vàries de les seves obres: El setè cel, I només jo vaig escapar-me, Top Girls o El desig del cor. També hi va haver una versió de l’obra que ara ens ocupa en el 2007, dirigida per Jordi Prat i Coll, i amb Andreu Benito i David Selvas com a protagonistes. Una còpia ens parla de la identitat, de qui som davant […]

Aquest no és un espectacle com qualsevol altre, sinó més aviat un recital que ens vol acostar a un cert tipus d’espiritualitat. Un muntatge on la paraula i la música de Bach ens volen acostar a l’ànima, companya i esclava dels nostres fets i de les nostres vivències. Lluís Homar, igual que en el recital a dos que ha representat recentment amb Adriana Ozores, vol que com a espectadors ens buidem de tot i ens acostem a les paraules dels clàssics per arribar a una fita més alta. Si això s’aconsegueix o no ja depèn de cadascú, però ell posa les bases sobre les que se sustentarà tot plegat: un quartet de veus sota la direcció musical de Xavier Albertí, […]

Qui no coneix les novel·les o històries de Jane Austen? Encara que només sigui per les desenes d’adaptacions en cinema o televisió (Sentit i sensibilitat, Orgull i prejudici, Emma, etc.) tothom té una idea dels elements que conformen l’univers de la famosa autora britànica: els matrimonis de conveniència, la necessitat de casar-se per mantenir econòmicament a tota una família, les diferències dins d’una mateixa classe acomodada, i molts altres elements individuals que ens porten indefectiblement al que algú va arribar a anomenar “cinema de tassetes”. Però no s’enganyin, Els Watson és tot això… només fins a un determinat moment. L’obra, que agafa com a referència una novel·la inacabada d’Austen, comença amb tot el que esperem d’ella i es para en […]

Encara que un no hagi vist la pel·lícula francesa del 2004, tothom coneix més o menys la història del cor de nens en un reformatori de finals dels anys quaranta. La cinta era un remake de la també francesa La cage aux rossignols (1945) i va ser un fenomen en el seu moment, aconseguint nombrosos premis per tot el món i fins i tot obtenint dues nominacions als Òscars d’aquella temporada. A més, no hem d’oblidar que Les Petits Chanteurs de Saint Marc –els que realment cantaven a la banda sonora del film- van emprendre una gira que va durar anys i els va portar a vendre milers de còpies. Per tant, era d’esperar que tard o d’hora la història […]

Sarah Kane, la talentosa i turmentada autora britànica que es va treure la vida poc després de complir 28 anys, va escriure Purificats inspirada per una controvertida frase de Roland Barthes: “Estar enamorat és com estar a Auschwitz”. De fet, l’obra ens parla de l’amor en situacions límit, del desafiament dels enamorats a un règim que intenta censurar qualsevol tipus de sentiment. Dos germans incestuosos, una parella gay i un noi pertorbat són els personatges sobre els que s’infringeix el càstig, les limitacions i la violència més extrema. Completen el repartiment un fals doctor, que domina la situació a base de totalitarisme, i una ballarina de peep-show per la que està absolutament obsessionat. Kane fa de la violència la seva […]