Carles Armengol Gili

Agafar Els bandits, de Friedrich Von Schiller, i fer-ne una versió retallada i molt lliure (sobretot en la part final) no és una tasca gens senzilla. En aquest sentit, podem dir que Carles Mallol se n’ha sortit airós i ha aconseguit emmotllar-se molt bé a l’estil dels Parking Shakespeare, que encara que canvien de director a cada projecte estan assolint amb el temps una forma de fer i d’interpretar els clàssics molt característica. També segueixen amb una absoluta economia de mitjans tècnics, aspecte que els obliga a buscar recursos originals i adaptar-se molt bé a l’espai on actuen. Al Maldà estan en un espai una mica més convencional, però cal recordar que Les males persones ja es va estrenar l’hivern […]

A l’acabar l’espectacle, mentre la platea es posava de peu en un sol impuls, jo em preguntava què acabava de veure. Tot havia començat com un monòleg reivindicatiu, agosarat i crispat, però entremig s’havien colat escenes que no m’encaixaven i cap al final l’actriu s’havia acomiadat amb un joc metateatral que no havia acabat d’entendre… Fins i tot  hi  va haver temps per a una cançó a capella, que el públic va victorejar amb fervor. No cal dir que Clara Segura -possiblement l’actriu més versàtil i formada que tenim ara mateix a casa nostra- pot amb  qualsevol dels diferents fronts i reptes que li proposa aquesta obra de Marta Galán, però jo segueixo pensant que es tracta d’una proposta confosa, creada a partir […]

El nom de David Plana sempre anirà associat a un tipus de teatre que va començar combinant thriller, violència i personatges tèrbols. Obres com Mala sang, La dona incompleta o Petita mort van assentar les bases d’una dramatúrgia que, en un determinat moment, va decidir tirar per altres camins… És cert que a El bon pare també hi ha una part obscura, amagada, però la voluntat de fer una comèdia més amable i comercial es troba a les antípodes de la seva primera obra. Tot i així, no es pot negar que Plana encara té la mà trencada en crear situacions incòmodes i en dialogar escenes realment divertides. Potser el principal inconvenient, dramatúrgicament parlant, és que quan la trama està en el seu punt àlgid […]

Que t’expliquin la història de vàries generacions familiars entorn dels negocis que les han fet triomfar no és, a priori, un plat que em vingui molt de gust. Però aquesta trilogia -aquí reduïda i condensada en una sola obra- és un text intel·ligent i impecable. Un text que, amb les llicències pròpies d’un tema que abraça quasi dos segles, ens fa una radiografia molt entenedora del que ha suposat el capitalisme en el món occidental. I ho fa, precisament, amb una bona colla de recursos estilístics i amb un esperit juganer que no ens fa perdre el fil en cap moment. És difícil mantenir l’interès mentre es parla de transaccions comercials, venda d’accions o estratègies empresarials… però Stephano Massini ho aconsegueix, afegint […]

Acabem sent el que realment volíem ser? En què ens convertim al llarg dels anys? Som millors quan intentem ser una altra persona? Totes aquestes profundes qüestions es van formulant en el transcurs d’una obra d’aparença lleugera però de rerefons complex i realment revelador. Mariano Pensotti ha partit d’una vivència suposadament real -una conversa amb el seu pare sobre una conseqüència de la dictadura argentina- per endinsar-se després en una història que té diversos protagonistes i que es va obrint a l’espectador com si fos una nina russa. L’embolcall escènic de tot plegat també té la seva complexitat, ja que actors i objectes estan tota l’estona damunt d’unes cintes transportadores que no paren mai. El recurs s’esgota  aviat, però funciona bé […]