Carles Armengol Gili

Ivo Van Hove és un dels directors més importants del moment a nivell mundial. Fins ara l’avalaven els gran espectacles que ha portat els darrers anys al Grec, però a tot això s’hi ha de sumar la notorietat aconseguida amb l’últim projecte musical de David Bowie o el prestigi guanyat fa poques setmanes amb el premi Tony al millor director. Està clar que el seu estil -però també el del teatre belga i holandès en general, amb referents com Luk Perceval, Alain Platel o Frank Van Laecke- està despertant admiració a tot arreu on es presenta. A La força oculta, Van Hove porta a escena una obra cabdal de la literatura holandesa, i malgrat ser una novel·la de finals del XIX ho fa amb […]

La construcció que es va aixecant enmig de l’escenari durant les dues hores i mitja de funció és un dels grans encerts del muntatge. Aquest espai -que serà casa, església, jutjat, presó i patíbul- simbolitza la repressió i el fonamentalisme, però també la societat tancada que prefereix viure de mentides abans que reconèixer els errors i afrontar una veritat que potser no és la desitjada. És ben sabut que Arthur Miller va escriure sobre aquests fets ocorreguts al  poble de Salem com a resposta a la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy. Havien  passat dos segles i mig entre un fet i l’altre, però la reacció  de la gent davant de les pressions o les situacions complicades acaba essent igual de […]

La inclusió d’aquest espectacle dins de la programació del Grec no sé si és la més encertada, però no es pot negar que estem davant d’un text interessant, una bona direcció i unes interpretacions de gran dificultat tècnica. La densitat de la proposta, el rerefons sociopolític i  la seva austeritat formal la col·loquen en la línia d’altres treballs de Carme Portaceli, que aquest cop ha volgut lliurar-se més que mai a l’estructura sincopada d’Abi Morgan, plena de repeticions i retrocessos molt curiosos. Hem vist ja moltes obres que tornen enrere però aquí el fet de recular mai ens reprodueix el mateix; sempre hi ha petits matisos, detalls que canvien i que es deformen cap al final de la peça. No […]

Cada cop més veiem com els autors de casa nostra s’atreveixen amb obres de plantejament ambiciós, amb grans temes i amb resolucions escèniques complexes. Fa anys que ens arriben de fora textos d’autors joves (Wajdi Mouawad, Sofi Oksannen, Stefano Massini, etc.) que no tenen cap por al risc i a l’ambició, i és per això que trobem lògica l’aparició entre nosaltres d’obres com Marburg, El profeta o Caïm i Abel, entre d’altres. El problema és que en el cas de Marc Artigau la peça ha pecat per excés més que per defecte. També crec que la història resulta poc creïble, que hi ha situacions massa forçades i que es persegueix una transcendència que esdevé fugissera. Tot i així, el canvi […]

El ballet clàssic potser és de les disciplines artístiques que s’ha mantingut més inamovible al llarg dels anys. Així com l’òpera -i ja no diguem el teatre- s’ha reciclat de mil i una maneres, el ballet segueix fidel a un repertori, a unes coreografies i a una estètica molt concreta que ha permès poques variacions. L’evolució de la dansa poc té a veure amb aquest gènere o subgènere, que relacionem indefectiblement amb els tutús, Txaikovski, les companyies russes i els especials nadalencs. El Ballet de San Petersburg, acostumat a fer gira europea per teatres que estan fora dels circuïts més canònics, aterra sovint a Barcelona o a Madrid carregada amb els seus decorats de tela pintada, el vestuari de rigor […]