Carles Armengol Gili

Aquesta versió de La flauta màgica és, sense cap mena de dubte, bastant diferent a totes les que haguem pogut veure abans a Barcelona. Podríem dir que estem gairebé davant d’una pel·lícula d’animació, però amb cantants de carn i óssos que apareixen i desapareixen de la projecció mitjançant una sèrie de portes ocultes. No és que no s’hagi fet abans… però en el món de l’òpera constitueix una novetat i fins i tot un cert sacrilegi per a alguns puristes. Tot i així, el resultat és tan espectacular que convenç a gairebé tothom i ajuda a que generacions més joves s’acostin al Liceu i en surtin plenament satisfetes. Val a dir, d’altra banda, que l’òpera de Mozart és de les […]

Aquesta trobada o retrobament entre el mestre (Canales) i el deixeble (Porcel) ha resultat finalment una grata sorpresa. Esperàvem trobar-nos una excusa per recuperar un ballarí consagrat i ens hem trobat amb un espectacle sobri, elegant, ben produït i executat amb molta classe. És cert que les aparicions d’Antonio Canales són breus i tenen pinta d’homenatge o de reclam, i també és cert que la trobada del títol es redueix al número inicial… però tot està compensat i equilibrat. El quadre flamenc que acompanya el conjunt és d’una qualitat notable, les ballarines demostren tenir ofici, la il·luminació crea una estètica molt interessant, Canales demostra que on n’hi va haver encara en queda, i José Porcel regala una exhibició d’aquelles que […]

Ja fa cinc anys que en el marc de l’Antic Teatre es va començar a moure un projecte que involucrava a veïns i veïnes de Ciutat Vella. Es va apuntar un grup de dones -moltes d’elles provinents d’un casal de gent gran del barri-, que ha anat creixent i modificant-se al llarg del temps. Aquella experiència les va portar a dalt d’un escenari i també a formar part de la programació de diverses edicions del Grec. Allà han cantat, han ballat, han explicat les seves vides i les raons que tenen per fer tot el que fan, han mostrat les seves limitacions i, sobretot, han donat una lliçó de vida a espectadors i fins i tot als formadors, que han […]

Potser tocaria tornar a parlar de teatre documental, tant de moda les últimes temporades, però crec que Port Arthur va una mica més enllà. Tot i que transcriu parts d’un interrogatori real realitzat a Tasmània l’any 1996, permet a Jordi Casanovas endinsar-se en un gènere tan poc teatral, però tan agraït, com és el thriller. Una habitació preparada per a interrogatoris, dos policies i un acusat que no sap massa bé què hi fa allà són els únics elements que es necessiten per servir-nos una història que, curiosament, ja es va desenvolupar a la vida real com si fos un guió cinematogràfic. És de suposar que l’autor ha tret les parts més feixugues per fer créixer el misteri i l’interès […]

Alonzo King està considerat un dels coreògrafs, o ballet màster, més importants del moment. Veient les dues coreografies presentades en el Grec d’enguany queda clar que la seva categoria com a artista està fora de dubtes. El seu segell està present en tots els moviments dels seus ballarins, fins a punt d’haver creat un estil fàcil de reconèixer. Un estil que es basa en la tècnica del clàssic però que a estones deriva cap a moviments sincopats i trencadissos, i a d’altres cap a una volatilitat i fragilitat que sorprenen. No cal dir, a més, que tot plegat es serveix gràcies a dotze magnífics intèrprets que executen les coreografies amb una precisió absoluta, donant sempre la sensació que ha desaparegut […]