Carles Armengol Gili

La construcció que es va aixecant enmig de l’escenari durant les dues hores i mitja de funció és un dels grans encerts del muntatge. Aquest espai -que serà casa, església, jutjat, presó i patíbul- simbolitza la repressió i el fonamentalisme, però també la societat tancada que prefereix viure de mentides abans que reconèixer els errors i afrontar una veritat que potser no és la desitjada. És ben sabut que Arthur Miller va escriure sobre aquests fets ocorreguts al poble de Salem com a resposta a la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy. Havien passat dos segles i mig entre un fet i l’altre, però la reacció de la gent davant de les pressions o les situacions complicades acaba essent […]

La inclusió d’aquest espectacle dins de la programació del Grec no sé si és la més encertada, però no es pot negar que estem davant d’un text interessant, una bona direcció i unes interpretacions de gran dificultat tècnica. La densitat de la proposta, el rerefons sociopolític i la seva austeritat formal la col·loquen en la línia d’altres treballs de Carme Portaceli, que aquest cop ha volgut lliurar-se més que mai a l’estructura sincopada d’Abi Morgan, plena de repeticions i retrocessos molt curiosos. Hem vist ja moltes obres que tornen enrere però aquí el fet de recular mai ens reprodueix el mateix; sempre hi ha petits matisos, detalls que canvien i que es deformen cap al final de la peça. No […]

Cada cop més veiem com els autors de casa nostra s’atreveixen amb obres de plantejament ambiciós, amb grans temes i amb resolucions escèniques complexes. Fa anys que ens arriben de fora textos d’autors joves (Wajdi Mouawad, Sofi Oksannen, Stefano Massini, etc.) que no tenen cap por al risc i a l’ambició, i és per això que trobem lògica l’aparició entre nosaltres d’obres com Marburg, El profeta o Caïm i Abel, entre d’altres. El problema és que en el cas de Marc Artigau la peça ha pecat per excés més que per defecte. També crec que la història resulta poc creïble, que hi ha situacions massa forçades i que es persegueix una transcendència que esdevé fugissera. Tot i així, el canvi […]

El ballet clàssic potser és de les disciplines artístiques que s’ha mantingut més inamovible al llarg dels anys. Així com l’òpera -i ja no diguem el teatre- s’ha reciclat de mil i una maneres, el ballet segueix fidel a un repertori, a unes coreografies i a una estètica molt concreta que ha permès poques variacions. L’evolució de la dansa poc té a veure amb aquest gènere o subgènere, que relacionem indefectiblement amb els tutús, Txaikovski, les companyies russes i els especials nadalencs. El Ballet de San Petersburg, acostumat a fer gira europea per teatres que estan fora dels circuïts més canònics, aterra sovint a Barcelona o a Madrid carregada amb els seus decorats de tela pintada, el vestuari de rigor […]

Dóna gust veure com grups petits o modestos com La Calòrica no tenen cap mena de por d’enfrontar-se a projectes tan ambiciosos com aquest. I és que El profeta és un espectacle ambiciós per la seva idea original, per la seva concepció i pel seu desenvolupament. Les tres històries de l’obra, situades en tres espais i en tres èpoques diferents, s’entrecreuen entre si per explicar la dèbil frontera entre la vida i la mort, entre el que és real i el que és intangible (Déu, sense anar més lluny), o bé entre la ciència i allò que s’escapa a ella. A l’estil del Marburg de Guillem Clua, aquest text de creació col·lectiva -costa de creure realment que sigui així- va […]