Carles Armengol Gili

Entre finals del segle XX i començaments de l’actual, la dramatúrgia catalana va tenir una especial predilecció per arguments situats dins del món laboral. Després de la pluja o El mètode Grönholm són les dos més emblemàtiques, tot i que també n’hi ha d’altres com L’efecte 2000, guanyadora en el seu moment del premi Ciutat d’Alcoi. Ara el seu autor, Toni Cabré, ha actualitzat una mica alguns aspectes de l’obra -especialment els que es refereixen a qüestions informàtiques- i l’ha rebatejada amb el nom de La peixera. Una bona oportunitat per veure una obra que, malgrat el premi i la trajectòria de l’autor, mai s’havia vist representada professionalment. L’argument ens presenta un grup de persones que treballen al departament d’informàtica […]

La primera obra que vaig veure de Llàtzer Garcia va ser Ens hauríem d’haver quedat a casa, una comèdia esbojarrada sobre una companyia de teatre abocada al fracàs… Aquell text metateatral poc té a veure amb la seva obra posterior, tot i que Sota la ciutat torna al tema de la mediocritat, de l’èxit fugisser… i sobretot, al tema del teatre com a exemple claríssim de la fira de vanitats a la que es veuen immersos els personatges. Però és un text que, amb un to dramàtic similar al de La terra oblidada o La pols, ens endinsa en moltes altres capes de contingut. Alguns hi han volgut veure també un homenatge encobert al director Jordi Mesalles, i per extensió, […]

Si fa unes setmanes parlàvem de la Carmen ballada de la Companyia d’Antonio Gades, ara ens toca parlar del mateix personatge però en una versió operística de petit format. Aquí la gran obra de Georges Bizet es veu reduïda a quatre cantants i una narradora que va explicant, potser a vegades de forma innecessària, el que passarà a cada escena. M’hagués agradat més una narració menys didàctica, però s’ha d’agrair, almenys, que el personatge de la Manolita (Gemma Charines) aporti un humor que fa rebaixar substancialment el dramatisme de la trama i que supleix aquelles escenes que en la peça original es resolen amb el Cor o amb altres personatges que aquí no apareixen. Dels cantants, destaquen sobretot la mezzo […]

Deu anys abans de morir, Antonio Gades va crear la seva última gran producció, Fuenteovejuna. Tot i que va quedar pendent un projecte sobre Don Quixot, crec que aquesta va ser una obra culminant, en la que va trobar la mesura justa per dramatitzar un ballet i conservar alhora l’esperit del text teatral. Es tracta d’una coreografia que barreja gèneres (flamenc, danses populars espanyoles, ballet clàssic…) i moments molt descriptius amb d’altres d’autèntica festa flamenca, com ja passava a la Carmen creada juntament amb Carlos Saura. Però aquí tot està molt més lligat i tant el vestuari com la música triada ens aporten una visió més homogènia de tot el conjunt. A l’igual que al muntatge de Carmen, la música […]

Si tenim en compte que el fragment d’Home i Senyor és només un aperitiu, segur que podem deixar-nos anar per la màgia de l’autor napolità i gaudir de La gran il·lusió de la manera que es mereix. Alguns diuen que no s’haurien d’haver ajuntat les dues peces, però el que està clar és que l’encant de la segona és innegable. Es tracta d’un text més proper a L’art de la comèdia que a Dissabte, diumenge, dilluns. Concretament, estem davant d’un De Filippo més pirandellià que mai, que escriu amb senzillesa -i un rerefons desolador- sobre l’afilada frontera entre ficció i realitat. De fet, no és gens innocent la història del pobre Calogero Di Spelta, que prefereix viure en la mentida […]