Carles Armengol Gili

Aviat farà 27 anys que Dagoll Dagom va posar en peu Pigmalió, amb versió de Xavier Bru de Sala sobre l’adaptació de Joan Oliver, i protagonitzada per Lloll Bertran, Josep Minguell, Pep Cruz, Lluís Marco, Mercè Bruquetas i Eduard Farelo. Acostumats als projectes musicals de la companyia en aquell moment, tothom esperava un My fair lady que mai va arribar… Aquell va ser un dels muntatges més convencionals del grup, un petit homenatge a la nostra llengua servit amb una luxosa i espectacular posada en escena. Ara, la mateixa Lloll s’atreveix a revisitar el personatge i a jugar al que faci falta en aquest curiós experiment metateatral, a mig camí entre la nostàlgia i l’homenatge. I no ho fa sola, […]

Hi ha un tipus de comèdia -hereva de la comèdia de l’art, el vodevil i altres tipus posteriors- que li agrada jugar amb els canvis de rol, de situacions i d’espais, i sempre a un ritme frenètic i virtuós. Ho hem vist altres vegades, però potser no és el tipus de teatre que veiem més sovint en els nostres escenaris. Per tant, és digne de valorar l’esforç que Arnau Puig, Carla Coll i els dos actors han fet per tirar endavant aquesta peça, sorgida d’un podcast en el que s’explicava què va passar amb el collar que Lluís XV havia encarregat per a la seva amant Madame du Barry. L’assumpte del collar, tal com es coneix en termes històrics, té […]

Si algú s’ha preguntat en alguna ocasió què volia dir la “I” del col·lectiu LGTBI, en aquesta obra hi trobarà moltes respostes. Potser no totes, però és que la Intersexualitat no és una noció senzilla d’entendre a la primera. I no ho és perquè durant molts segles la societat ha intentat tapar-ho, estigmatitzar-ho i fins i tot modificar-ho a favor de les convencions de gènere. Aquest espectacle creat per Laura Vila Kremer, Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur vol denunciar en primera persona les pràctiques que s’han dut a terme amb persones intersexuals, explicant molt bé què vol dir el terme i també narrant experiències no massa llunyanes –ni en el temps ni en l’espai- que ens deixen ben perplexos. […]

Max Frisch és un dels dramaturgs suïssos en llengua alemanya més coneguts al seu país, però a Catalunya se l’ha llegit poc i se l’ha representat menys. Per tant, aquest muntatge ve a ser un reconeixement i a la vegada un homenatge a un autor al que li agradava parlar de la identitat, la responsabilitat i el compromís polític i social. A Andorra, una obra del 1961, es parla justament de tot això, i es fa en el marc d’un país inventat (res a veure amb el principat pirenaic) enmig d’un conflicte bèl·lic que bé podria ser la segona guerra mundial. Tot i així, la suposada neutralitat de la que es parla i l’exemplaritat d’un país petit, bonic i modèlic […]

Just començar l’obra, mentre fas cua a l’escala del Maldà, un ja se n’adona que assistirà a un espectacle diferent. De fet, Un segundo bajo la arena va començar com a espectacle de carrer a la Fira de Tàrrega, i un temps més tard va trobar en el Maldà el lloc ideal per tancar-lo entre quatre parets. A l’entrar a la sala ens trobem un banquet a mig acabar, sense convidats i amb les taules brutes i les copes mig plenes… A poc a poc anirem sabent que ens trobem en un dels banquets nupcials més famosos del teatre espanyol, el de la tragèdia lorquiana Bodas de sangre. Els tres personatges que han quedat atrapats en el banquet ens mostren […]