Carles Armengol Gili

El que es treu en clar d’aquesta funció és que Josep Maria Mestres té la mà trencada a l’hora d’agafar un clàssic i convertir-lo en una pièce bien faite. Ho va fer amb aquell collage que es va dir Amor & Shakespeare, i ho ha tornat a aconseguir ara amb aquesta versió de L’Avar que és, a la vegada, un homenatge gens dissimulat als cinquanta anys de carrera de Joan Pera. Potser es tracta d’un muntatge que corre pocs riscos i que potser requeria una altra mena d’adaptació, però el que està clar és que darrera hi ha una gran treball de producció que ha aconseguit un Molière més que digne. Per altra banda, s’ha de dir que Joan Pera […]

Carlos Be és un autor prolífic i sempre preocupat per temes que poden tocar a l’espectador. Achicorias consta de dos monòlegs i una escena a dos que tracten, de diverses maneres, el tema dels maltractaments. Són històries dures, però tocades amb la ironia i la tendresa que desprenen els seus personatges. En aquest sentit, els actors Paco Aldeguer i Gemma Charines saben molt bé a que s’enfronten i aboquen tota la veritat possible per interpretar a les víctimes, als fills d’aquestes víctimes i en algun cas fins i tot a algun dels botxins. Històries on els personatges maquillen les seves desgràcies i amaguen els cops que els hi dóna la vida amb un instint de supervivència realment envejable. Històries on […]

És indubtable que Laia Marull fa un gran esforç en aquest monòleg dirigit per l’actriu canadenca Allegra Fulton. No es pot negar tampoc que l’embolcall és perfecte, amb un acurat i delicat treball d’il·luminació, so i projeccions. El text també té una bona premissa i una idea que potser es podria haver desenvolupat millor, però que funciona a estones. Llavors, què és el que falla? Per què el monòleg no m’ha acabat de commoure? Per què la interpretació de Marull no arriba a traspassar? Després de donar-hi voltes, crec que un cop més en té la culpa aquesta febre, o passa, o moda passatgera de dotar a alguns monòlegs d’un moviment continu, extenuant, i molts cops inútil. No defenso la […]

La creació i l’evolució del musical Fang i setge ha estat curiosa i llarga. El desembre de 2014, just quan ja estava a punt d’acabar-se l’any del tricentenari, es va estrenar al Teatre de la Passió d’Olesa aquest musical compost per Salvador Brotons i escrit per Marc Rosich. Un musical que volia mostrar una història d’amor dins del setge al que va estar sotmesa la ciutat de Barcelona. Després d’aquella estrena dirigida per Joan Font l’obra s’ha representat en diverses ocasions, i ara arriba al Paral·lel barceloní amb alguns canvis i amb la nova direcció de Marc Angelet. Una obra que s’ha anat perfeccionant, però que va néixer com un enllaç entre el món professional, el pedagògic i el teatre […]

Haig de començar advertint que El professor Bernhardi no és una obra fàcil ni un entreteniment de diumenge a la tarda. Es tracta d’una obra densa, llarga (dues hores i mitja, amb un entreacte de vint minuts), on la dialèctica i les idees sobre la justícia, la política i la religió es converteixen en la única acció dramàtica. Tot i així, també s’ha de reconèixer que l’hàbil direcció de Xavier Albertí l’ha convertida en un veritable plaer teatral, ja sigui per haver escollit un dels millors repartiments que recordo –El rei Lear, a part- o per haver mimat un espai escènic que, en altres mans i amb un pressupost més petit, hagués pogut resultar un desastre. Només cal mencionar, en […]