Carles Armengol Gili

La Peleona és un grup de teatre relativament nou, però amb una producció frenètica… almenys en els últims mesos. Si la temporada passada els vam veure a Sota zero, a partir de l’estiu els hem vist a Una paret blau-cel, ara a La Podrida i dins de poc a L’efecte perfecte. Carla Torres, autora i directora de molts dels textos, ens endinsa gairebé sempre en una tempesta de relacions personals i familiars que contemplen sempre una situació extraordinària o fora del que és normal. A La Podrida, trobem un petit drama de família amb tota una sèrie d’elements comuns força reconeixibles en aquest tipus de trames: una àvia que la palma, una herència dubtosa, una cunyada insuportable, dos germans que discuteixen, alguna […]

Ha tornat el musical de les 75 cançons, i ho ha fet per reestrenar un teatre que en els últims anys ha passat per moltes vicissituds. Amb el nom d’Eixample Teatre, aquest espai ben conegut pel públic familiar té la intenció d’oferir també una programació d’adults que engresqui a un nou tipus d’espectador. Lo tuyo y lo mío és, sense cap mena de dubte, una bona aposta. Aquest espectacle de la Cia. ConUnCantoEnLosDientes uneix comercialitat i qualitat a parts iguals, partint d’una idea relativament original -la idea genèrica no és nova, però sí la forma de dur-la a terme- i força ben executada. Potser a moments costa encaixar-hi una història, però tampoc es poden demanar miracles a un exercici que ja té […]

Les relacions de parella -o fins i tot familiars o d’amistat- en un entorn urbà s’han convertit gairebé en una mena de subgènere dins del teatre musical. Obres com T’estimo, ets perfecte…, Dies normals o Guapos & pobres, per posar un altre exemple autòcton, compleixen amb una sèrie de premisses imprescindibles: personatges propers i reconeixibles, situacions quotidianes, un context sobradament conegut pel públic (l’entorn laboral, la crisi o el 15M) i unes cançons que parlin de coses aparentment banals o poc glamouroses, com ara les parades del metro de la Línia Verda. Els espectadors coneixen ja molt bé aquest tipus de musical i no crec que ningú esperi una altra cosa. 73 raons per deixar-te promet tot això que he […]

Homenatjar a les dones de la Segona República des del teatre podria haver donat lloc a espectacles molt diversos… Alba Valldaura ho fa des de l’homenatge concret i més petit -o més gran, depèn de com es miri-, ja que posa a la seva àvia com a model de totes aquelles dones i a través dels seus records o de les seves fantasies viatja a una època que la majoria d’espectadors no hem conegut. Un exercici de memòria històrica a través d’una dona que a poc a poc, i per culpa de l’Alzheimer o alguna malaltia similar, va perdent la poca que li queda. El millor del muntatge és la transformació de l’actriu en la seva àvia, amb la gestualitat, les […]

Ozom parteix d’una idea similar al Tribute que fa poc li vam veure al mag Hausson: homenatjar a quatre mags famosos i de tècniques ben diverses. La diferència està en que Hausson partia de mags reals, mentre que el Mag Lari s’inventa quatre estereotips caricaturescos (el capellà sembla sortit d’una obra de La Cubana) que es diferencien més per la caracterització que pels trucs que realitzen. I és que, a moments, Ozom sembla més un espectacle de transformisme que de màgia… tot i que hi ha números molt interessants, com el de l’inici, i d’altres que hem vist en incomptables ocasions. També és cert que li falta un número final brillant i que la música, a un volum realment eixordador, mata […]