Carles Armengol Gili

Les dues primeres escenes d’aquest espectacle demostren que Carlos Santos, amb 75 anys d’edat a l’esquena, és i serà un provocador de primera línia. A ningú més se li podria ocórrer aquesta boutade, on es riu d’ell mateix, de la seva obra i fins i tot del públic. Però no hi ha en tot l’espectacle cap argument, cap sentència ni cap missatge alliçonador, sinó una interrogació constant sobre el procés de creació i sobre les formes de treballar que l’han mantingut en actiu durant tants anys. Per això trobem el treball amb objectes quotidians (les aspiradores), amb elements fetitxistes multiplicats (les sabates de taló vermelles) o bé amb composicions dels setanta, reciclades ara en forma de gravacions. Santos ja no és aquí el […]

No es pot negar que els suecs Björn Ulvaeus i Benny Andersson -l’ànima d’Abba– tenen un olfacte comercial equiparable al del Sr. Ikea. Quan decideixen, l’any 1999, reciclar tots els seus vells èxits en el musical Mamma mia! estaven donant vida a un monstre de proporcions inimaginables: representacions a 40 països, 60 milions d’espectadors, 16 anys en el West End, una pel·lícula que va recaptar més de 600 milions de dòlars, etc. Per fer-ho es van envoltar dels millors, una colla de britànics especialitzats en convertir qualsevol argument i qualsevol anècdota en un musical triomfador. L’àgil direcció de Phillida Lloyd, un decorat funcional però efectiu, un vestuari vistós, una il·luminació brillant i unes coreografies de primera garanteixen que la franquícia pugui rodar per mig món sense […]

Sempre he tingut la sensació de que Fernando Pessoa va ser un escriptor trist, solitari i completament dedicat a la seva obra, que d’altra banda li va permetre ocultar les seves múltiples personalitats a través dels seus famosos heterònims. En definitiva, un autor complex, amb molts enigmes i amb una vida allunyada de comicitats i situacions romàntiques. És per això que sobta la visió en que es presenta aquest espectacle, encara que es basi en la relació epistolar del poeta amb la mecanògrafa Ofèlia Queiroz. Es miri com es miri, va ser una relació més patètica que romàntica, en la que fins i tot Pessoa va enviar tot el seu exèrcit d’heterònims a conquistar-la… aconseguint una situació esquizofrènica que ho va engegar tot a […]

La passada temporada Imma Colomer va estrenar La màgia d’en Calders, un espectacle en el que es recuperaven molts dels textos breus de l’escriptor català. Just un any després, Carme Pla al capdavant i algunes de les seves còmplices a T de Teatre en la part tècnica repeteixen la operació. Ara ja no només es recupera a Calders, que també, sinó que es busca la complicitat de Santiago Rusiñol, de Jesús Moncada, de Josep Carner i dels aforismes de Joan Fuster, que fan d’unió i de nexe a tot el conjunt. La intenció és bona i el resultat correcte, però a què treu cap un collage d’aquest tipus? Quina era la veritable intenció? Sembla ser que es vol recopilar un […]

Si no fos pels comentaris a la Catalunya dels noranta o a la d’ara mateix, un pensaria que l’obra va ser escrita fa quaranta o cinquanta anys. El seu estil, els recursos utilitzats i la seva trama fulletonesca ens la situen dins d’un subgènere molt concret, el de les disputes familiars. La intenció de Jordi Casanovas és la de retratar la societat catalana a partir d’una família arquetípica, però el fet d’explicitar-ho vàries vegades al llarg de la funció acaba restant efectivitat. És cert que reconeixem molt bé els personatges i que ens creiem les situacions, però és això suficient per extrapolar-ho a la identitat d’un país? En aquest sentit, crec que a mi em funcionava millor el llenguatge poètic utilitzat per Narcís […]