Carles Armengol Gili

Ja fa uns anys que el projecte televisiu Mars One, que pretén establir una colònia humana permanent al Planeta Mart, està fent càstings arreu del món. Molta gent està interessada en fer aquest viatge, encara que suposi només un viatge d’anada… A partir d’aquesta premissa, que resulta segurament el més polèmic, sorgeix el nou espectacle de la Companyia Dara. Després de la fantasia distòpica iMe, Roc Esquius ha volgut tornar a parlar en to de comèdia d’un futur més o menys proper. Però, sobretot, ha volgut tornar a parlar de relacions humanes i de personatges inadaptats o amb greus problemes de comunicació. El punt de partida de l’obra és brillant i hi ha un munt d’idees interessants que desemboquen en […]

Després d’haver col·laborat junts a Bodas de sangre, Antonio Gades i Carlos Saura es van atrevir a muntar una Carmen que combinava el flamenc i la música tradicional espanyola (pasodoble inclòs) amb l’òpera de Bizet. El resultat va ser un espectacle fascinant i una pel·lícula que va promocionar amb èxit el ball espanyol arreu del món. Tancarien la trilogia uns anys més tard amb El amor brujo, però les seves coreografies ja constituïen un gran patrimoni i eren interpretades a infinitat de teatres i països. Ara és la Companyia Antonio Gades la que presenta de nou el muntatge original amb una bona colla de joves ballarins i cantants. Tot i que a l’escenari no estan ni Gades ni Cristina Hoyos, […]

Sis ballarins professionals i una quarantena de no professionals s’enfronten a aquest espectacle de dansa de l’argentí Sebastián García Ferro. El punt en comú entre tots ells és tenir més de 45 anys, aspecte que serveix d’excusa i motor per a un muntatge que ens parla del pas del temps i dels cops que cal anar esquivant per arribar on ets, metàfora que s’explica molt bé amb les pilotes de tennis. També dóna peu a reflexionar sobre unes generacions que progressivament són apartades del focus central… Unes generacions que, tot i venir d’una època més tradicional, es veuen obligades a conviure en una societat on impera la tecnologia i la comunicació virtual. Col·lectivitat en front de l’individualisme més ferotge. L’espectacle, […]

Quan es va estrenar Excítame ja vaig dir que la temàtica criminal i perversa era una mena de petit subgènere dins del teatre musical, especialment el de petit format. Ara arriba Homes foscos, que comparteix amb l’anterior el format, el número d’intèrprets, una trama truculenta i una relació homosexual. Però si en aquella es pecava d’una direcció excessivament conservadora i lineal, aquí s’ha intentat fer una obra més arriscada formalment i conceptualment. De fet, s’esperava molt de la proposta, ja que el duet David Pintó i Clara Peya havia demostrat el seu talent a Mares i filles i ara venia disposat a donar-ho tot amb la que serà la segona peça d’una trilogia amb només dos intèrprets. Si a l’espectacle […]

Martin Crimp és un dels autors dramàtics més importants i reconeguts dels últims trenta anys, tot i que sempre s’ha mogut entre el terreny experimental i la renovació del llenguatge teatral. Obres com El camp, Atemptats contra la seva vida o Cruel i tendre són autèntics referents per a companyies que volen explorar la forma i que tenen interès en treballar, com en el cas de Pinter, tot el subtext que els personatges no mostren. Fa uns quants anys que la Sala Beckett va descobrir-nos a l’autor amb un petit cicle, però ara és el Teatre Gaudí el que ens acosta una de les seves peces més emblemàtiques. El camp vol suggerir i formular preguntes, més que donar respostes. Crimp, […]