Carles Armengol Gili

Si una cosa caracteritza a les produccions de La Perla 29 és el bon gust i la dedicació que li posen a cada projecte. Algú podria criticar aquest gust per l’estètica, amb un ús preponderant i a vegades excessiu de la il·luminació i els efectes, però també és cert que al final ningú es pot rendir a un producte ben executat. A Dansa d’agost trobem molts dels elements comuns de la companyia, entre ells una atenció especial a la part interpretativa. I és que aquesta obra de Friel no s’entendria sense cinc grans actrius capaces de transformar-se en les desgraciades germanes Mandy. Marta Marco, Nora Navas, Màrcia Cisteró, Mònica López i Carlota Olcina són el cinquet ideal, molt ben acompanyat […]

Segurament s’han d’haver patit les escoles dels quaranta i cinquanta per gaudir millor aquest espectacle d’Anexa i Tanttaka Teatroa. Tot i així, jo que les veig com una cosa llunyana i que les conec per referències paternes he rigut dels acudits i dels professors caricaturescos que anaven desfilant davant dels meus ulls. No sé fins a quin punt el muntatge és hereu de la versió per a nens, però sí puc dir que l’educació -o com diu el programa de mà, (des)educació- que rebien les nenes era radicalment diferent. Si a ells se’ls educava per al treball i per a l’èxit professional, a elles se les educava per a l’obediència, les tasques de la llar i el lliurament total i […]

Falstaff és un dels grans personatges de Shakespeare i un dels principals reclams de les obres en les que apareix: les dues parts d’Enric IV, Enric V (només hi apareix com a referència) i Les alegres comares de Windsor. En aquesta adaptació, a l’igual que va fer Orson Welles a la cèlebre Campanades a mitjanit, s’han agafat parts de Richard II i dels dos Henrys per tal de contextualitzar les aventures del famós vividor al costat del Príncep Hal. Són dues hores i mitja de bon teatre, en les que la magnífica i àgil direcció de Konrad Zchiedrich ens porta de palau a la taberna i dels boscos al camp de batalla. Mínims elements per aconseguir el màxim: copsar l’esperit […]

La història del taxista bígam és un dels vodevils més exitosos de les últimes dècades, almenys dins del món anglosaxó. El britànic Ray Cooney, autor de peces tan conegudes com Políticament incorrecte, Diner negre o Bojos del bisturí, va escriure Taxi el 1982 i des de llavors s’ha representat infinitat de vegades. Ara Josema Yuste l’ha recuperada amb la sana intenció d’entretenir i fer passar una bona estona. Si sou un públic que només busca això i que coneix bé les regles del vodevil, segur que aquesta obra no us decebrà. A diferència d’aquests invents que es fan a casa nostra, on s’agafen obres per l’estil interpretades per actors que no se les creuen, a Taxi tots els que estan […]

El que es treu en clar d’aquesta funció és que Josep Maria Mestres té la mà trencada a l’hora d’agafar un clàssic i convertir-lo en una pièce bien faite. Ho va fer amb aquell collage que es va dir Amor & Shakespeare, i ho ha tornat a aconseguir ara amb aquesta versió de L’Avar que és, a la vegada, un homenatge gens dissimulat als cinquanta anys de carrera de Joan Pera. Potser es tracta d’un muntatge que corre pocs riscos i que potser requeria una altra mena d’adaptació, però el que està clar és que darrera hi ha una gran treball de producció que ha aconseguit un Molière més que digne. Per altra banda, s’ha de dir que Joan Pera […]