Carles Armengol Gili

Infàmia és teatre dins del teatre, però també és una obra que parla de la il·lusió, de com és de fàcil perdre-la o retrobar-la en un no res. I sense il·lusió, ni veritat, ni sinceritat amb un mateix… no es pot fer teatre. Aquesta és la conclusió de Pere Riera, que tot i no ser nova ni original està embolcallada per un text molt ben escrit, que s’ajusta com un guant als quatre actors protagonistes. L’autor tria molt bé les paraules, dialoga com pocs autors ho fan en aquest país i estructura tan bé els seus textos que no saps mai si hi falta o hi sobra res. T’arrossega amb ell fins al final i no et fa perdre l’atenció […]

Actualitzar un clàssic, i més si es tracta d’un clàssic de caire naturalista i molt lligat a una època, la tasca no és mai senzilla. Però salvant alguns esculls, la versió o adaptació de Carlota Subirós no és precisament el problema d’aquest muntatge. La veritat és que l’adaptació fa creïbles la pobresa dels personatges o el seu precari entorn laboral -desgraciadament, són aspectes amb els que no hem deixat de conviure-, i fins i tot aconsegueix que la rentadora o altres aparells anacrònics no facin cap mena de nosa al conjunt. Potser no calien, però actuen com a símbols atemporals i en una obra com la de Guimerà, plena de simbologia, diguem que no hi estan de més. El que […]

La veritable intenció de Lush Fields és acostar els ballarins al públic i trencar definitivament la quarta paret. Podríem dir que aquesta intenció s’aconsegueix del tot, però la idea de dialogar amb l’arquitectura i de reflexionar sobre la problemàtica entre forma i disseny ja serien figues d’un altre paner. Crec que aquest espectacle funciona per l’espai escollit -en aquest cas, la polivalent i interessant Sala Badabadoc– i per la proximitat, però no tant pel concepte en si o la brillant execució dels ballarins. Penso que tot esdevé massa fred i inconnex, sense lloc per a l’emoció, la reflexió o el debat. En aquest cas podríem dir que la forma s’ha menjat el contingut, tot i que sempre és un goig […]

La majoria de grups nous estrenen sovint textos de creació pròpia, però Les Antonietes va néixer amb la voluntat d’adaptar una sèrie de clàssics de forma moderna i particular. Ho van provar amb Shakespeare, amb Txèkhov, amb Ibsen, amb Brückner i amb una bona colla d’autors americans en aquell compendi que es va estrenar en el darrer Grec. Ara tornen amb un d’ells, el gran Tennessee Williams, i adapten precisament una de les seves peces més emblemàtiques. La idea de reduir l’obra als quatre personatges principals ha jugat a favor, i podríem dir que malgrat retallades o manipulacions l’essència de l’autor i d’aquest magnífic text resten intactes. Una altra cosa és la posada en escena, que tot i que parteix […]

Adaptar la novel·la de Tolstoi al teatre és una autèntica gosadia, tot i que hem d’admetre que l’adaptació recull els fets més importants i ajuda a entendre la desesperació de la protagonista. Ivan Padilla es cenyeix als tres personatges principals i organitza l’acció de manera que no trobem a faltar personatges o canvis molt importants d’escena. A partir de cinc cadires, una làmpara i un pianista ens traslladem als salons de la Rússia tsarista i ens creiem les situacions. Els interludis musicals, acompanyats de petites escenes coreogràfiques, ajuden al conjunt… tot i que pequen de repetitius. De totes maneres, el pitjor que li passa a aquesta Anna Karenina és que està mancada de passió. Les interpretacions són una mica planes […]