Carles Armengol Gili

Hi ha actrius que actuen -algunes ho fan molt i molt bé- però n’hi ha d’altres que a més d’actuar arrasen amb tot el que hi ha al seu voltant just trepitgen l’escenari. Ja poden estar quietes o movent-se, ja poden estar parlant o aguantant una mirada en silenci. Poden ser menudes, físicament insignificants, però quan fan un gest res pot ser més important a quilòmetres a la rodona. Són quasi divines i aprofiten totes les seves armes, algunes tan antigues com el mateix teatre. D’aquestes actrius n’hi ha poques, però Carmen Machi és una d’elles. Podem assegurar, a més, que aquest monòleg reivindicatiu del personatge d’Helena li va com anell al dit. A priori, un podria pensar que físicament […]

Realment el teatre infantil pot donar per molt més que les revisions de contes o la personificació de dibuixos de moda. Aquest espectacle de la companyia T’exto de menos ens demostra que també es poden buscar noves fórmules, com la de parodiar al més famós dels superherois de DC Comics. Amb moltes picades d’ullet als pares (les referències a l’actualitat o algun que altre doble sentit), l’espectacle diverteix als més menuts pel seu colorit, per les cançons i una estètica de còmic molt aconseguida. Potser falta una mica de rodatge i alguns ajustaments, però no hi ha res en l’espectacle que no es pugui resoldre amb uns quants bolos més. Si teniu mainada, segur que gaudiran amb aquest Superman que […]

El psicoterapeuta no és l’única concessió argentina d’aquest espectacle de Marc González de la Varga. Segurament sense saber-ho -o potser sí, això ho desconec- ha adoptat una forma de fer teatre que em recorda molt a alguns dels primers experiments de Daulte o a alguns textos de Claudio Tolcachir, Nelson Valente o Denise Despeyroux, entre molts altres. Segurament hauríem de salvar moltes distàncies, però veig que hi ha alguns aspectes comuns a tots ells que m’encaixen perfectament: l’ús del joc com a motor de l’acció dramàtica, la improvisació prèviament assajada al local d’assaig, la barreja de professionalitat i amateurisme, la nuesa de l’espai escènic, la utilització de les teràpies i els psicodrames enmig de les trames argumentals, la família com […]

L’any 1990 els mallorquins Pep Tossar, Lluís Massanet i Joan Bibiloni van voler retre homenatge a un dels poetes més coneguts de la seva terra, Miquel Àngel Riera. Ho van fer al Teatre Lliure, i en aquell espectacle es van recitar i musicar poemes de diversos llibres de l’autor, com ara Poemes a Nai, Biografia, La bellesa de l’home o El llibre de les benaventurances. Ara, Tossar i el guitarrista Joan Arto han recuperat l’espectacle i ho han fet amb el mateix respecte, amb gran sensibilitat i amb idèntica qualitat. No és difícil que la veu i la gran experiència de l’actor ens arribin a tocar la fibra -ho ha fet en moltes ocasions i especialment en el recordat Sa […]

Admiro la gosadia de grups modestos, i de pressupostos encara més modestos, que s’enfronten a grans i complicats textos teatrals. Valoro molt que no sacralitzin els clàssics ni els hi tinguin cap mena de respecte. Però també haig d’admetre que als McGregor aquest Ròmul els hi ha vingut una mica gran. I és que Dürrenmatt és un gran autor al que costa agafar-li el to, que segons la meva opinió mai hauria de ser el de farsa o paròdia… que és precisament el que adopten quasi tots els personatges. Tots menys un, ja que el Ròmul d’Oriol Guinart navega per una naturalitat aclaparadora. Desconec si és un fet volgut per la directora Marta Domigo, però en tot cas és un […]