Carles Armengol Gili

Si alguna cosa en podem treure d’aquest espectacle és que la democràcia grega, mare i model de totes les democràcies que han vingut després, també tenia les seves esquerdes i les seves parts fosques. L’exemple més clar és el judici a Sòcrates, l’home que deia el que pensava sense disfressar mai la veritat… la seva veritat. Aquest judici, que va acabar amb la mort del filòsof, va estar ben farcit d’interessos privats, mitges veritats i corrupteles variades. I és precisament això el que Mario Gas i Alberto Iglesias han volgut plasmar en un text feixuc, dens i amb poca -o nul·la- acció dramàtica. És cert que interessa sobretot el pensament i els arguments del gran home, però s’hagués agraït una […]

En el teatre moltes vegades és més important el camí que els resultats, però en ocasions també és molt interessant veure en el resultat tot l’esforç i el valor que hi ha hagut darrere. Veure a aquest grup de veïns i veïnes del Casc Antic a dalt de l’escenari és un gust que per si mateix ja val la pena, però si a sobre t’ofereixen un espectacle en el que s’ajunten els contes, la dansa contemporània i els audiovisuals tot augmenta de valor. Concretament s’escenifiquen parts de Blancaneus i La rateta presumida, barrejades amb imatges d’immigrants intentant creuar la frontera per Melilla. Sé que pot resultar desconcertant, però és cert que hi ha moments en que es dóna una forta […]

Tractar el tema dels desnonaments amb les cendres de la Thatcher damunt de la taula té el seu enginy i la seva gràcia. Parlar d’una gran ciutat catalana -suposadament Barcelona- a través d’un transvestit, un taxista i una activista és una mica trillat però pot resultar pintoresc. Utilitzar personatges “simbòlics” com el governador del Banc d’Espanya augmenta l’absurd, tot i que l’absurd i la farsa són els gèneres que pretesament es volen abordar… Dit tot això, penso que El carrer Franklin parteix d’unes premisses interessants… però per a mi acaba quedant-se justament a l’inici de tot. No veig una evolució d’aquestes idees, sinó una simple exposició; no em diverteix massa res del que passa, sinó que em provoca estranyesa… i […]

L’any 2011 vaig poder presenciar en el mateix Teatre Lliure un altre espectacle de Van Laecke, Platel i Prengels, Gardenia. Tot i que aquell muntatge anava sobre el transformisme, la tolerància i l’acceptació d’una sexualitat diferent més enllà dels seixanta anys, les intencions artístiques són molt similars. Tant un espectacle com l’altre juguen amb l’estranyesa dels espectadors, fins a fer-los còmplices d’unes històries que requereixen esforç i comprensió. Més que històries són imatges, sensacions. Imatges bellíssimes que acompanyades de la música adquireixen una èpica i un simbolisme a prova de bombes. Sigui com sigui, aquest En avant, marche! té alguns problemes de base que per a mi no el fan del tot rodó. Segons el dossier i el programa de […]

Aquesta versió teatral d’El discurso del rey comença amb un home nu que de mica en mica van vestint -o disfressant- de rei. Una bona i encertada metàfora per a una obra en la que un dels personatges arriba a dir: “El rei només és un actor, i la família reial una companyia de teatre.” Si tenim en compte que aquest actor principal no pot escollir govern, ni fer lleis, ni decidir si porta o no el seu país a la guerra, ens adonarem que tot plegat queda supeditat a una qüestió d’imatge i oratòria. Fins aquí tot entra dins del que es considera acceptable, però… ¿què passa si l’oratòria és l’única cosa que aquest personatge no pot aportar? ¿Què […]