Carles Armengol Gili

Vagi  per endavant la felicitació a un entossudit Julio Manrique, que des de que va saber que s’havia adaptat al teatre la novel·la de Mark Haddon va decidir que la portaria a casa nostra. Li agraïm que ho  hagi fet, però també que hagi adaptat amb els mitjans que tenia a l’abast un text que a Londres es representa amb un desplegament tecnològic força important. Per a mi, una de les coses que m’ha atret més del muntatge -a banda de la gran interpretació de Pol López, de la que ja en parlarem- ha estat la sincronització i coordinació de tota la companyia per treure dels mínims recursos (cinc pissarres mòbils, una plataforma, un llit i poca cosa més) uns resultats espectaculars. Gairebé […]

No hi ha cap mena de dubte en que Iván Morales té un gust especial per escriure i per tocar la fibra de l’espectador en determinats moments. Alguns dels monòlegs que s’escolten a Cleòpatra estan entre el millor que hem escoltat últimament de mans d’un autor català de la nova fornada, però no crec que el conjunt sigui tan bo com un pot pensar mentre contempla l’espectacle. Penso que aquest cop és cert que els arbres ens han tapat el bosc, ja que la història -a l’igual que el to general de la peça- va donant salts endavant per acabar finalment amb una escena molt bonica, però totalment inversemblant i gens adequada a l’argument ni als personatges amb els que hem estat […]

El llenguatge coreogràfic i la idea de dansa (o de no-dansa) de Jérôme Bel potser ja no ens resulten innovadors ni sorprenents, però també cal tenir en compte que l’espectacle que ara es presenta va ser estrenat el 2001. Des de llavors ha recorregut diverses ciutats arreu del món, jugant sempre amb els ballarins (o els no-ballarins) del lloc on es representava. Sigui com sigui, aquest concepte d’espectacle sempre resulta provocador, ja no només d’una manera formal sinó també com a generador d’idees i sensacions noves als espectadors. En aquest sentit, el públic es veu interrogat, sorprès i motivat per uns impulsos tan senzills com els que provoca la música, l’humor i la quotidianitat o proximitat dels artistes que veu a l’escenari. Contínuament […]

Que jo recordi ja és la tercera vegada que l’extraordinària novel·la de Rodoreda puja als escenaris de casa nostra. En el 2004 va ser el mateix Joan Oller qui va convertir el text en un monòleg per a tres actrius, amb un muntatge que recorda molt al que ara se’ns presenta. Quatre anys més tard, Toni Casares dirigia al TNC una versió més formal que aprofitava tots els recursos de la sala gran. Però és amb la versió produïda pel Teatro Español de Madrid on potser s’arrisca més, ja que a part de fer una versió castellana s’ha convertit la novel·la en un monòleg per a una sola actriu. La direcció torna a recaure en Oller, que coneix molt bé el text, i […]

El principal problema d’Utilitat programada és que no acaba de trobar el camí per on transitar. Si llegim les intencions de la companyia veurem que el que es vol és retratar una joventut alienada i sobreprotegida que només troba sortida a través de la insurrecció, però tot passat pel filtre de la ciència ficció i la temàtica dels superherois. Dóna la sensació que es vol parlar, soterradament, de qüestions com la “generació perduda” o la Llei Mordassa, però finalment el decorat pretesament psicodèlic, les malles de colors, la cançoneta a l’estil del Club Super3 i el to més o menys grotesc acaben per fer-nos oblidar del fons i quedar-nos amb una forma més superficial del que es pretenia. Per moments sembla que tot s’hagi enfocat cap a un […]