Carles Armengol Gili

Un bar de tota la vida reconvertit ara en un bar de “xinos“, quatre amics que parlen sense parar de temes aparentment intranscendents, un pòster, un parc nacional xinès, una pel·lícula i una mena de fantasma que porta impermeable blau i que només parla en anglès. Aquestes són les premisses de Bailong, el primer dels espectacles que es presenta dins del cicle DespertaLAB, organitzat per Sala Atrium i Nau Ivanow. L’objectiu és donar suport a la creació teatral més activa i emergent, sobretot a la de creadors que cerquen noves formes escèniques i dramatúrgiques. La veritat és que Bailong té una part experimental que conviu amb formes teatrals més ortodoxes, fins i tot emmarcades en un decorat corpori i molt […]

Wajdi Mouawad és ja un autor de capçalera per a molts directors de casa nostra, i la veritat és que tot i els seus excessos i la repetició d’algunes fórmules s’ha convertit en un referent a platees de mig món. El primer cop que vaig sentir a parlar d’ell va ser quan va presentar la seva tetralogia La sang de les promeses al Festival d’Avinyó, causant una commoció poc freqüent. Temps després vaig poder gaudir d’una part d’aquella tetralogia, concretament d’Incendis, en la interessant versió cinematogràfica de Denis Villeneuve. I ja per fi en el 2012 va arribar al Romea de la mà de La Perla 29, aconseguint de nou un èxit clamorós i merescut. Una de les principals virtuts […]

La Pavana, una companyia històrica del teatre valencià, ha arribat quasi a final de temporada per proposar-nos aquest atípic musical de forma inesperada. S’ha triat per a l’ocasió una antiga obra de Frank Marcus que fins i tot va tenir la seva adaptació al cinema, amb escàndol i censura inclosos (eren els anys 60 i la indústria americana encara no permetia ni entenia un petó lèsbic). L’obra, evidentment, ja està una mica passada però Rafael Calatayud ha optat per transformar-la en una obra amb cançons, amb molta mala llet i molt d’humor. És cert que les parts humorístiques i les cantades funcionen molt millor que alguns diàlegs, i fins i tot descompensen el conjunt. També es pot discutir l’opció escenogràfica […]

No es pot negar que la trilogia Tot pels diners ha estat una de les experiències més comentades i interessants de la temporada teatral a Barcelona. Vaig aplaudir l’agosarada Mammón i em van emocionar algunes parts de Cleòpatra, tot i ser obres que només tenien en comú un personatge i un tema… que els autors van utilitzar gairebé com a mcguffin. Amb L’onzena plaga, però, no trobo ni el pretext, ni em crec les situacions o els personatges. Com es pot parlar d’okupes i desnonaments amb un pastís d’Escrivà damunt de la taula? A més, què se n’ha fet de Dylan Bravo i el seu gran carisma? On està? És cert que tenim una colla de personatges que parlen contínuament […]

Tot i que hi ha un regust llunyà a Dulce Chacón i Benito Zambrano en aquesta obra (La voz dormida, Solas) podem assegurar que Alejandra Jiménez Gascón -actriu i autora de la peça- ha aconseguit un text de plantejament original i de magnífica resolució. Si un no sap res d’aquesta Blanca Desvelada potser anirà perdut durant el primer quart d’hora, però aviat tot comença a encaixar i al final veiem que el munt de personatges interpretats per Jiménez no estan només per demostrar el virtuosisme de l’actriu sinó que serveixen a la història de forma admirable. I és precisament la bona dramatúrgia i l’encertada direcció de Montse Bonet el que fa que estiguem davant d’un espectacle rodó, i que sortim […]