Carles Armengol Gili

Diuen que Shakespeare ho aguanta tot, i jo ja m’ho començo a creure. Mai hauria imaginat que riuria de valent amb un Otel·lo, però haig de reconèixer que Gabriel Chamé i els seus quatre magnífics actors/clowns ho han aconseguit. Amb un plantejament basat en el teatre físic i gestual, els actors transiten per tota l’obra del dramaturg anglès amb la irreverència i la desimboltura necessàries per aconseguir els seus propòsits. Ho fan, a més, utilitzant elements molt bàsics i senzills (teles, caixes, lones, etc.) que en algun moment ens remeten al teatre infantil o de carrer. O sigui, ens acosten a un teatre juganer que no vol perdre la seva essència. La única pega que se li pot posar és […]

David Mamet va escriure Speed the plow l’any 1988, just quan venia d’escriure els guions de pel·lícules tan importants com El carter sempre truca dues vegades, Veredicte final o Els intocables d’Elliot Ness. És important tenir en compte aquesta dada, ja que ens situa a l’autor teatral enmig del vertigen que provoca Hollywood… i és precisament de la indústria del cinema del que parla aquesta peça. Una obra que fa una crítica ferotge al capitalisme però que també edifica un petit poema a tots els somniadors i a tots aquells que en una dècada tan competitiva com la dels vuitanta aspiraven a construir un món millor. Desgraciadament, van morir en l’intent… A més d’aquest retrat tan esfereïdor, Una altra pel·lícula […]

No és habitual trobar musicals sobre temes tan sòrdids, però no es tracta pas d’un cas aïllat (Assassins, Sweenney Todd, American Psicho, Killer, etc) ni tampoc d’un fet que ens sigui del tot desconegut. El cas de Leopold i Loeb ja va ser adaptat molt lliurement per Alfred Hitchcock a La soga, i ara fa uns dotze anys que el compositor Stephen Dolginoff va estrenar a l’Off Broadway la seva versió musical. El muntatge ha tingut múltiples adaptacions a tot el món, i aquesta que ara ens ocupa ve de la mà d’una companyia madrilenya que ja ha triomfat en el Nuevo Teatro Alcalá. La versió que n’ha sortit funciona, però es perd una mica en un escenari gran. Sembla […]

Sense cap mena de dubte, aquest és l’espectacle del moment. Quasi des del primer dia, el teatre s’està omplint funció a funció, i no és gens fàcil veure plenes les més de 800 localitats de la Sala Gran del TNC. El cert és que Manu Guix i Àngel Llàcer han sabut crear un espectacle que diverteix, et fa feliç durant un parell d’hores i t’enganxa amb les cançons d’un compositor tan saquejat, però sempre tan efectiu, com és Cole Porter. Tota la part escenogràfica i de vestuari, així com la maquinària del teatre, funcionen a les mil meravelles… I quan sembla que ja no es pot demanar res més, resulta que es posen a recitar Shakespeare en un suposat plató […]

Tenia por que una obra com aquesta acabés resultant, a dia d’avui, una peça de museu. Al final, però, he arribat a la conclusió que els dramaturgs clàssics del teatre nord-americà, com ara Wilder, Hellman, Williams, Miller o Albee, mai em deceben. Els seus textos, per més anys que els hi caiguin al damunt, són sòlids i estan molt ben escrits. En aquest cas, a més, la posada en escena de Juan José Afonso és rigorosa i elegant. S’ha optat per un minimalisme que li escau molt bé i s’ha potenciat al màxim la part interpretativa, aconseguint treballs molt interessants. Uns treballs que van des del naturalisme de Mario Gas, que demostra estar en plena forma com a actor, fins […]