Carles Armengol Gili

Agafar tres comèdies de Shakespeare i barrejar-les en un sòl espectacle és agosarat i fins i tot temerari. En aquest sentit, val a dir que Guillem-Jordi Graells ha aconseguit crear -amb l’excusa de la representació dins de la representació i el recurs del presentador- una obra més o menys coherent que funciona per si sola. Ara bé, al final és inevitable que ens acabem fent la gran pregunta: ¿valia la pena aquest esforç o hagués estat millor desenvolupar del tot una de les tres peces? Sembla com si no es confiés en cap de les obres per separat, com si s’hagués fet un recull dels millors moments… La veritat és que raons no en faltarien a l’hora de defensar aquest […]

La tradició de musicals freaks dins de la cultura anglosaxona és força comuna, amb títols com The Rocky Horror Picture Show, Bad Boy o Evil Dead, entre d’altres. Els germans Olivé en són conscients i és per això que han escrit i dirigit una obra lliure, descarada i gamberra, a l’estil de les ja citades. La diferència és que en aquest cas no es tria una temàtica de gènere fantàstic sinó la biografia d’un dels pintors més coneguts de la història de l’art, tot i que veient l’obra t’adones de que haguessin pogut triar la vida d’un pintor de parets i tot hagués funcionat igual. Realment no interessa el personatge, sinó quatre referents reals que ens el situen a la […]

Veure André y Dorine com a espectador és un plaer de principi a fi. És teatre de màscares, teatre gestual… però sobretot és teatre de les emocions, gestionades sempre amb la tècnica, l’humor i la tendresa necessàries per acabar atorgant a l’espectacle una qualitat i una factura impecables. És curiós que algunes de les millors aproximacions al món de la vellesa que he vist en els darrers anys, a banda de la pel·lícula Amor de Haneke, provinguin del còmic o del món de l’animació. En aquest sentit, Arrugas o el principi d’Up -clara inspiració per a alguna escena d’André y Dorine– contenien les mateixes dosis de sensibilitat que l’obra que ara ens ocupa. Suposo que no utilitzar actors reals, o […]

Després d’Operetta, aquell invent que consistia en reunir un cor musical i dotar-lo d’un argument humorístic a base d’esquetxos, arriba aquest Allegro, que com el seu nom indica és un espectacle fresc, efervescent, alegre… En definitiva, una repetició de la fórmula que busca igualar o superar l’èxit de l’anterior producció, ara dirigida per Paco Mir. Una alenada d’aire fresc en aquest difícil començament de temporada, tot i que potser és un aire que pot passar sense deixar pòsit ni cap gran record. L’humor blanc i inofensiu que s’ha donat a tot el conjunt vol acontentar a massa públics, i al final acaba resultant innocu. Alguns gags, a més, semblen rescatats del vell bagul del Tricicle i res sorprèn, ni per […]

Els vodevils o les comèdies de boulevard com a tals són un gènere que a França sempre ha tingut molt bona salut, des de les peces clàssiques de Labiche o Feydeau fins a les més contemporànies de Delaporte, Patellière o Francis Veber. Des de fa anys, l’actor i autor Sébastien Thiéry també s’ha incorporat a aquesta notable galeria d’autors de comèdia, amb la particularitat de que ell uneix el vodevil clàssic amb la tradició del teatre de l’absurd. La barreja és peculiar, i no del gust de tothom, però al seu país és sovint nominat i premiat als premis Molière i, a més, gaudeix d’un gran reconeixement popular. A casa nostra, però, la seva carta de presentació serà aquest Caiguts […]