Carles Armengol Gili

Després de Petits monstres, aquesta és la segona obra que arriba als escenaris després d’haver provat sort en terrats o cases particulars. Aquesta fórmula està donant un aire fresc i més espontani a la nova dramatúrgia catalana, però també cal dir que sovint acusa de certs mals: construcció irregular de les escenes i del ritme, moments allargats en excés, determinades concessions al públic, etc. Sigui com sigui, tant de bo que aquests mals estiguessin en la majoria de comèdies que s’estrenen a casa nostra, ja que en el cas d’Animals de companyia ens trobem amb moments extraordinaris, una comicitat a prova de bombes i una efectivitat que no para d’omplir butaques. És cert que es vol parlar de massa temes […]

Com es diu en algun moment de l’obra, tothom vol una feina però a ningú li agrada fer-la. De totes maneres, hi ha feines i feines… i en aquest espectacle es parla de les més inútils, absurdes i improductives, amb la intenció d’acabar demostrant que el mercat laboral està format, en un percentatge més alt del que podria semblar, per ocupacions prescindibles. En definitiva, una bona manera d’observar com el sistema malgasta esforços, diners, coneixements i habilitats, segurament amb l’obscura intenció de que el mateix sistema segueixi funcionant i alimentant-se de les seves pròpies absurditats. La companyia La Calòrica sintetitza molt bé el tema a través de quatre esquetxos i alguns petits monòlegs introductoris. Potser es troben a faltar situacions, […]

La història d’Aurora Rodríguez Carballeira i la seva filla Hildegart és una de les més curioses i macabres de la crònica negra d’Espanya. I no pas per la quantitat de morts o de sang i fetge, sinó per la manipulació amb que la mare va voler convertir a la seva filla en un ésser perfecte. Estem davant d’una història en la que es barregen la raó i la bogeria fins a fondre’s en una sola i única salvatjada… Una història que ja va viure una adaptació en forma de novel·la (Aurora de sangre) i una altra en forma de pel·lícula (Mi hija Hildegart), i que ara arriba al teatre de la mà d’una especialista en el període de la Segona […]

A diferència de la generació dels nostres pares, que estava enfocada a treballar i a formar una família, a nosaltres se’ns va educar per tenir somnis i aspiracions. Ara bé, ningú va tenir el valor per avisar-nos de que molts d’aquests objectius no s’acomplirien mai. Petits monstres parla de tot això, i és precisament en el personatge de l’Anna -impecable i divertidíssima Vanessa Segura– on es donen cita totes les frustracions, els desencisos i les petites misèries. Ella ens posa davant dels ulls un personatge que accepta viure amb les seves pors i amb els fantasmes que la persegueixen des de fa anys. També és curiós, d’altra banda, que l’obra es presenti com “la comèdia de la crisi dels quaranta“. […]

Vaig llegir una vegada que els personatges de Les amistats perilloses eren tan moderns que actualment podrien ser estrelles de rock, però d’aquí a muntar directament un concert amb tot els protagonistes de la novel·la potser és fer-ne un gra massa. De totes formes, és exactament el que ha ideat Darío Facal, el director d’aquest producte que vol resultar modern però que al final només ho sembla. I és que les argúcies de Merteuil i Valmont s’acaben diluint i banalitzant entre tanta pirotècnia, aspecte que els va allunyant de mica en mica dels espectadors. És cert que Carme Conesa està prou encertada com la comtessa instigadora de la trama, però Edu Soto s’esforça -i em consta que és així- per […]