Carles Armengol Gili

Un grup d’homes primitius persegueix un mamut en una cacera. Aquesta imatge presideix l’últim espectacle que hem vist de la companyia xilena La Re-sentida, la mateixa que ens va portar Paisajes para no colorear i Oasis de la impunidad. Es tracta d’una imatge enorme, ferotge, que resumeix el tema de l’espectacle i que avança la brutalitat que ens mostraran als pocs minuts de començar els set actors adolescents que el protagonitzen. Una brutalitat que els hi ve imposada o heretada. Una masculinitat tòxica amb la que, tal com anirem veient al llarg de l’obra, no s’identifiquen… però en molts casos es veuen obligats a acceptar. Si amb el seu primer espectacle La Re-sentida reunia un grup de noies que volien […]

Aquesta és una obra reivindicativa… i a reivindicar. Un text duríssim, punyent, que ens parla de drets humans, de pederàstia, de violència envers les dones i d’un país tan gran, tan meravellós i, a la vegada, tan desigual i perillós com és Mèxic. La periodista Lydia Cacho posa veu a les injustícies patides per les dones en el seu país, però també les viscudes en primera persona l’any 2005. Perseguida, segrestada, torturada i amenaçada de mort en diverses ocasions, Cacho ha hagut d’enfrontar-se a perilloses organitzacions internacionals però també a polítics del seu propi país. El que deixa molt clar l’obra és que ser dona, periodista i activista pels drets humans a Mèxic comporta un grau de perillositat molt alt. […]

Començaré parlant de Martin McDonagh, encara que no hagi intervingut per a res en aquest muntatge ni aparegui tampoc en la fitxa artística. Però qui coneix, encara que sigui de lluny, l’autor britànic-irlandès segur que li ressonarà el seu món i el seu imaginari en aquest petit homenatge o tribut que li ha fet Víctor Borràs. I és que des d’un bon començament la pluja, la petita cabana on passa l’acció, el tema dels ossos i els referents irlandesos ens remeten a l’obra de McDonagh. Una font d’inspiració inevitable, ja que les millors obres de l’autor s’han estrenat a casa nostra (La reina de bellesa de Leenane, El tinent d’Inishmore, L’home dels coixins o La calavera de Connemara) i, d’alguna […]

Aquesta és una reescriptura molt particular de Ricard III, a l’estil de les que ja havien fet Gerard Guix a Ricard de 3er o Carla Torres amb els de Parking Shakespeare. Es tracta d’una versió molt a l’argentina, com ara aquelles que feia ja fa uns anys Daniel Veronese. Aquí tot es redueix a un taller o fàbrica (no se sap massa bé) que subsisteix com pot malgrat passar per un mal moment, i que té a uns germans com a propietaris. Un d’ells, amb visibles malformacions físiques, voldrà venjar-se de tot i de tothom pels greuges i les humiliacions patides durant anys. La seva ment –deformada també pel patiment- maquinarà una sèrie de trames recargolades i maquiavèl·liques. La dramatúrgia […]

Avui en dia, i aquí (no sé si a Àustria), Thomas Bernhard és vist com un autor cabdal, revolucionari en el seu moment i amb un pòsit d’intel·lectualitat molt gran. Però a la segona meitat del segle passat els austríacs el tenien com un autor polèmic, d’aquells que podia ser escridassat en un teatre o insultat pel carrer. El seu antinacionalisme li va fer guanyar moltes antipaties, i el públic se sentia sovint ofès amb les seves obres o amb les seves novel·les. L’home de teatre n’és un exemple molt clar, presentant-nos un actor inflat d’ego que critica a tort i a dret tot el que l’envolta. Aquí molts vam descobrir el text amb la versió que en va fer […]