Carles Armengol Gili

No hi ha cap mena de dubte en que Iván Morales té un gust especial per escriure i per tocar la fibra de l’espectador en determinats moments. Alguns dels monòlegs que s’escolten a Cleòpatra estan entre el millor que hem escoltat últimament de mans d’un autor català de la nova fornada, però no crec que el conjunt sigui tan bo com un pot pensar mentre contempla l’espectacle. Penso que aquest cop és cert que els arbres ens han tapat el bosc, ja que la història -a l’igual que el to general de la peça- va donant salts endavant per acabar finalment amb una escena molt bonica, però totalment inversemblant i gens adequada a l’argument ni als personatges amb els que […]

El llenguatge coreogràfic i la idea de dansa (o de no-dansa) de Jérôme Bel potser ja no ens resulten innovadors ni sorprenents, però també cal tenir en compte que l’espectacle que ara es presenta va ser estrenat el 2001. Des de llavors ha recorregut diverses ciutats arreu del món, jugant sempre amb els ballarins (o els no-ballarins) del lloc on es representava. Sigui com sigui, aquest concepte d’espectacle sempre resulta provocador, ja no només d’una manera formal sinó també com a generador d’idees i sensacions noves als espectadors. En aquest sentit, el públic es veu interrogat, sorprès i motivat per uns impulsos tan senzills com els que provoca la música, l’humor i la quotidianitat o proximitat dels artistes que veu […]

Que jo recordi ja és la tercera vegada que l’extraordinària novel·la de Rodoreda puja als escenaris de casa nostra. En el 2004 va ser el mateix Joan Oller qui va convertir el text en un monòleg per a tres actrius, amb un muntatge que recorda molt al que ara se’ns presenta. Quatre anys més tard, Toni Casares dirigia al TNC una versió més formal que aprofitava tots els recursos de la sala gran. Però és amb la versió produïda pel Teatro Español de Madrid on potser s’arrisca més, ja que a part de fer una versió castellana s’ha convertit la novel·la en un monòleg per a una sola actriu. La direcció torna a recaure en Oller, que coneix molt bé […]

El principal problema d’Utilitat programada és que no acaba de trobar el camí per on transitar. Si llegim les intencions de la companyia veurem que el que es vol és retratar una joventut alienada i sobreprotegida que només troba sortida a través de la insurrecció, però tot passat pel filtre de la ciència ficció i la temàtica dels superherois. Dóna la sensació que es vol parlar, soterradament, de qüestions com la “generació perduda” o la Llei Mordassa, però finalment el decorat pretesament psicodèlic, les malles de colors, la cançoneta a l’estil del Club Super3 i el to més o menys grotesc acaben per fer-nos oblidar del fons i quedar-nos amb una forma més superficial del que es pretenia. Per moments […]

És inevitable veure l’última estrena de Jordi Casanovas com si fos l’última peça escrita per un altre Jordi, en aquest cas l’inefable Galceran. La situació, els diàlegs picats i enginyosos, els girs argumentals… tot són elements que ja hem vist en altres obres, com per exemple Paraules encadenades o El mètode Grönholm. La particularitat d’aquesta peça és que el tema principal, que evidentment no revelarem, es resumeix en la frase final, talment com si fos un acudit o una broma de mal gust… No és el més afortunat de la funció, tot i que causa el seu efecte… Per a mi aquest tipus d’obres triomfen sobretot per l’enginy en que van obrint camí durant tota la funció, creant un suspens […]