Carles Armengol Gili

Que Sándor Márai té una prosa exquisida i que Christopher Hampton (Les amistats perilloses) és un adaptador de prestigi són dues veritats irrefutables. Ara bé, ¿és suficient ajuntar dos talents com aquests per aconseguir una obra de teatre potent i que funcioni? A mi m’ha semblat que no, i a jutjar per la utilització de recursos metateatrals una mica ingenus podríem dir que fins i tot el director no ha tingut la confiança suficient per cenyir-se exclusivament al text i a la proposta inicial. Una proposta aparentment simple -el retrobament i enfrontament entre dos vells amics després de molts anys- que amaga tota una reflexió sobre l’amistat, la traïció i tot allò que sovint intuïm o sabem… i que no […]

Aquest és el segon cop que la companyia Strómboli, dirigida per Sergi Gómez i amb l’autoria d’Iván F. Mula, s’atreveix amb la fórmula del teatre participatiu. Aquest tipus de teatre -més lligat al teatre infantil, al de carrer o al que es basa en les improvisacions- era conegut dins dels circuits més tradicionals per l’obra Pels pèls, on els espectadors triaven qui era l’assassí. Strómboli, però, va un pas més enllà i fonamenta les seves obres en el model de literatura juvenil Tria la teva aventura. Aquest llibres convidaven al lector a escollir, en diversos punts de la trama, un camí o un altre, i en funció d’això la història es desenvolupava de maneres diferents. A la versió teatral el […]

Representar de forma conjunta les tres Comedias bárbaras de Valle-Inclán és una feina ingent i molt complicada. De fet, només s’ha realitzat en dues ocasions, una en el 1991 dirigida per José Carlos Plaza i una altra en el 2003 per Bigas Luna. Amb Montenegro es fa un tercer intent, tot i que a l’igual que a la versió del 2003 els textos es presenten adaptats i escapçats, cosa que li no resta valor ni gosadia. La versió d’Ernesto Caballero comença pel final, amb unes escenes de l’última de les tres obres, Romance de lobos. I a partir d’aquí, just en el moment en que el patriarca Juan Manuel Montenegro es dirigeix a l’enterrament de la seva dona, comencem a […]

Els nostres avis coneixien a Pitarra sobretot per drames com Les joies de la Roser, La dida, La creu de la masia o La filla del marxant, però Frederic Soler i Hubert -nom autèntic de l’autor- va destacar principalment per la seva trajectòria satírica, que el convertiria en un dels pares de la comèdia catalana i també en un dels principals artífexs de la normalització de la dramatúrgia en català. L’esquella de la torratxa, ja representada la temporada passada dins de l’homenatge que li va retre el TNC, o El castell dels tres dragons són algunes de les seves sàtires més conegudes, tot i que Liceistes i Cruzados passa a ser des de ja un dels seus èxits més importants. […]

Hi ha un tipus d’actor i/o creador que et pot explicar el que sigui, de la manera que sigui, i deixar-te ben convençut. Pot ser pel seu magnetisme, per la seva capacitat comunicativa o per l’originalitat a l’hora d’explicar-se. Ernesto Collado s’emmarcaria, sobretot, en les dues últimes opcions. A Montaldo, precisament, l’actor utilitza una història interessant però la deixa quan vol, l’abandona enmig de la carretera, i la recull una estona després per seguir el viatge d’aquesta “road-tale” tan peculiar. Li importa poc la premissa original, i molt més la forma o els personatges “freaks” que van apareixent aquí i allà (el camioner-mofeta, la noia que abraça sense braços, els homes disfressats de porc senglar, etc.) Recomanable per als qui […]