Carles Armengol Gili

Potser calia ser un coneixedor o un expert en Lou Reed, cosa que jo no sóc, per gaudir al cent per cent de l’espectacle… però crec que no hauria de fer falta aquesta condició. La música del novaiorquès, i concretament la del mític disc “Berlin“, s’entén ràpidament i conté la força d’uns personatges marginals que de seguida es reconeixen. Per tant, ¿què falla en el muntatge o “poema visual” que ha dirigit Andrés Lima en el Romea? Al meu entendre, la coartada dels textos pren massa força i finalment s’acaba forçant una història quan en realitat només tenim retalls, esbossos de personatges, sensacions… Crec que si s’haguessin quedat aquí, si el muntatge fos més obert a interpretacions i una mica […]

He llegit últimament que Cheek by Jowl és una de les millors companyies de teatre del món i que Declan Donnellan, més que un director, és una llegenda. Evidentment, tot això està sotmès a gustos i qüestions subjectives, però del que un pot estar segur quan surt de veure Ubu Roi és que ho fa consternat i amb una estranya sensació d’haver estat remogut per dins. Suposo que hi té molt a veure el tractament que Donnellan dóna a l’obra d’Alfred Harris, aconseguint que veiem la grotesca història d’Ubu per sota d’una altra realitat que ens és molt més propera. Crec que la troballa és excepcional, sobretot per la forma que té d’aportar diverses capes de contingut a l’espectacle, però […]

La memòria històrica es pot recuperar de diverses maneres, i una d’elles pot ser des de dalt d’un escenari. A Ligeros de equipaje es parla d’una sèrie de fets de la Guerra Civil -alguns reals i d’altres ficcionats- que tenen per objectiu que no s’oblidin determinats episodis de la nostra història. En el programa de mà es diu que es vol parlar de l’oblit, del passat, de l’absència, de la mort, de la vida… I és cert que es parla de tot això, però no hi falten pas debats sobre les contradiccions i incongruències de la guerra, o bé sobre les eleccions dels humans davant de situacions límit. És cert que en alguns moments l’obra pot pecar de didàctica, però […]

Quan vaig saber que aquesta obra anava sobre una partida de pòquer vaig pensar que no m’agradaria, de la mateixa manera que detesto les pel·lícules que van sobre beisbol o futbol. Per sort, estava molt equivocat. La partida s’emmarca dins de la millor tradició de la dramatúrgia anglo-americana, i els seus personatges, com en tantes altres obres d’aquest tipus, són una colla de perdedors que busquen refer les seves relacions personals… sense saber-ne. Hi ha alguna cosa de Shepard i LaButte en la funció i moltes de Mamet, però podríem dir que Patick Marber -tot i ser britànic- ja té una veu pròpia dins del món teatral i cinematogràfic dels Estats Units, on les seves obres i guions s’han adaptat […]

Es fa complicat recomanar una peça -una òpera de cambra, en aquest cas- que resulta difícil en molts aspectes. Resulta difícil per la seva partitura (excel·lent, però complicada per a oïdes no acostumades), pel seu llibret (la dramatúrgia de Paco Zarzoso és especial i molt particular, això no ho pot negar ningú) i per la direcció de Xavier Albertí, que a mi m’ha resultat l’aspecte més discutible. Entenc que jugava, tal com he dit, amb elements delicats, però aquesta mania de molts directors d’escena d’infantilitzar o reduir a símbols l’estètica de moltes òperes no em sembla que sempre funcioni. Per a mi, les equivocacions més grans han estat l’elecció d’un vestuari impossible i el fet de no haver contextualitzat la […]