Carles Armengol Gili

El gran encert d’aquest musical de petit format és recuperar figures femenines importantíssimes que han quedat massa temps oblidades o amagades per la història. El personatge que serveix d’excusa és Victorina Duran, escenògrafa i dissenyadora de vestuari, però l’espectacle vol servir per reivindicar a moltes dones sorgides de la generació del 27 i de la Segona República Espanyola. Dones com Rosa Chacel, María Zambrano, Concha Méndez, Maruja Mallo, Margarita Xirgu, Victoria Kent, María de Maeztu, etc. Moltes d’elles van formar part del Liceum Club Femenino, a l’estil dels liceums britànics de principis del segle XX, i van rebre el nom genèric de “las sinsombrero” a causa d’una protesta que els hi va donar cert protagonisme. Un conjunt de dones molt […]

Sempre pensem que els musicals de Broadway estan plens de glamour, lluentons i històries divertides o profundament emotives. Els anys ens han fet veure que hi ha musicals de molts tipus, però el que potser no sabíeu és que hi ha una vessant freakie amb històries sorprenents, esbojarrades i fins i tot molt gamberres. Podríem parlar de musicals de terror còmic com Evil Dead o Bad Boy, però també d’obres més conegudes –però no menys estrambòtiques- com La botiga dels horrors, Hedwig and the angry inch, Spamalot o The book of mormon. De totes elles, però, The Rocky Horror Show en seria la reina absoluta. Es va produir l’any 1973 a Londres, i encara que neix com un producte molt […]

Com deuen ser actualment els joves que en els seixanta buscaven el trencament amb la societat que imperava? En quina classe de pares es deuen haver convertit? En aquesta comèdia anglesa de Mike Bartlett –Bull, Contracciones– es parla precisament d’això, ja que es segueix la història d’una parella des de que es coneixen l’any 1967 fins el 2011, passant per l’època final del Tatcherisme a principis dels noranta. Més de quaranta anys per entendre uns personatges que han progressat econòmicament, que han fet el que han volgut i que s’han emmotllat còmodament a una societat que finalment els ha canviat a ells. Uns personatges que veuen com els seus fills s’avergonyeixen d’ells i els acusen d’immobilitat i poca connexió amb […]

Dos germans i les seves respectives parelles. Un xalet als afores, una piscina que s’està preparant per a l’estiu i uns pares absents, però molt presents d’una manera o altra. A partir d’aquí, trencaments, acostaments, maneres de dissimular una relació que no es vol assumir, etc. Tot això és el que conforma Swimming pool, una obra del valencià Juli Disla que parla dels comportaments humans a l’hora d’afrontar relacions, siguin de l’índole que siguin. El més novedós d’aquest muntatge és la forma que s’ha escollit per explicar-nos la història. El director Fer Rivas ha decidit encarar-lo des del joc, i és per aquest motiu que quan entrem al teatre els actors ja porten una estona jugant a una variant del […]

El gran mèrit de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que sempre han tingut per fer el teatre que els hi venia de gust. Sense lligar-se a ningú ni a cap idea preconcebuda, porten ja 15 anys omplint els escenaris amb monges asiàtiques, filòsofs, skaters, atracadors o falsificadors d’art. Se’ls ha titllat de gamberros o incendiaris, però darrera de l’estridència o l’estirabot hi trobem un domini cada cop més gran de la direcció escènica. Les seves idees semblen no tenir fi, ni fronteres, i ja farts de parlar de mil i una coses… ara parlen d’ells mateixos. I ho fan, com no podia ser d’altra manera, sense filtres i amb tot el desvergonyiment del món… encara que aquesta […]