Carles Armengol Gili

Merda d’artista recorda molt als exitosos musicals que durant els noranta van omplir molts teatres de casa nostra. Eren musicals petits, com aquest, amb pocs actors, músics en directe (també pocs, però en directe), una escenografia funcional, unes cançons senzilles però efectives i, sobretot, una comicitat a prova de bomba. Tindrà Merda d’artista la mateixa sort? Sincerament, això de l’èxit és una qüestió estranya i imprevisible. Per començar, Pegados (creada pels mateixos autors) va ser un èxit inesperat… tot i que la petitesa de la proposta i la manca de pretensions van jugar molt a favor. Aquí la producció ha crescut, la platea també ha augmentat, i a sobre li han adjudicat un horari impossible, quasi de “golfa”. Crec que […]

A jutjar per la sinopsi, el cartell i quatre coses llegides sobre l’obra i l’autor esperava un espectacle que per a res es correspon amb el que Portaceli ens ofereix a l’escenari. Això, d’entrada, desconcerta. El text, per la seva banda, transita de la comèdia al drama acompanyat per uns personatges que expressen la seva buidor amb paraules buides, grandiloqüents o simplement banals. La directora, per altra banda, il·lustra tota aquesta buidor amb un to que caricaturitza els personatges i que allunya a l’espectador dels veritables drames que se’ns vol mostrar. Molta música, molt moviment, molta coloraina i només tres o quatre moments que realment importen o emocionen. El repartiment és extens i està format per grans actors de la […]

Quan un té un text intel·ligent entre les mans i uns actors competents i totalment disposats (excel·lents María José Cordonet i Gabriel Beck), es pot dir que la feina ja està mig feta. En el cas de 8 veces te dejo, que té els fonaments fermament plantats sobre aquestes dues columnes, l’èxit entre el públic està cantat. Un públic, per cert, que disculpa el greus problemes de visibilitat de la Sala Leopoldo Fregoli (La Seca), la pobre il·luminació i l’absència quasi total de coherència estilística. Ja sé que són coses supèrflues, i que no perjudiquen un bon espectacle que aguanta “lo que le echen”, però si es resolguessin estaríem molt a prop de l’excel·lència absoluta. Potser més endavant, i en […]

A l’igual que a El principi d’Arquímedes, Josep Maria Miró torna a tancar els seus personatges en un equipament públic (allà una piscina, aquí una casa de cultura), els torna a enfrontar al secret d’un ells i torna a fer que la pressió externa (allà uns pares indignats, aquí una crisi que empeny a decisions extremes) marqui el destí de tots ells. També utilitza de nou uns recursos narratius que permeten veure diferents punts de vista i, fins i tot, torna a posar com a eix de la història un personatge que esdevé víctima i botxí, amb cert aire d’heroi caigut en desgràcia… Tot a la vegada. Sigui com sigui, Estripar la terra no acaba de funcionar amb la mateixa […]

No és el millor espectacle de La Cubana ni tampoc serà el més recordat, però reconforta saber que el grup es manté fidel als seus principis i que no cedeix en cap de les peces que han fonamentat el seu estil. Campanades de boda es va estrenar en plena crisi, a principis del 2012, i ha aguantat des de llavors amb 12 actors damunt de l’escenari, un muntatge espectacular i una producció de primer nivell. Un esforç titànic que es mereix el més gran dels respectes. Tot i no ser dels millors, la qualitat de l’espectacle és inqüestionable. És cert que la primera part de l’obra, més vodevilesca i costumista (l’esperit de Les Teresines sura per l’aire), s’allarga en excés […]