Carles Armengol Gili

M.A.R.I.L.U.L.A. ens mostra la vida d’una dona que, tot i tenir una sèrie de mínims establerts, sap que la seva vida ha tocat sostre. El present no l’estimula i el futur es presenta invariable, cosa que l’impulsa a reflexionar sobre l’existència i a prendre dràstiques decisions. Aquesta obra, escrita per l’autora grega Lena Kitsopoulou, no deixa de tenir paral·lelismes amb la Grècia actual, devastada per la crisi i amb un futur igual d’incert… I crec que és precisament en aquesta doble lectura on radica el valor de la peça. És cert que el text ha estat adaptat a la situació de Catalunya, però també aquí patim un moment singular, d’incertesa absoluta, que encaixa amb la proposta original sense desvirtuar-la. Comentari […]

Potser calia ser un coneixedor o un expert en Lou Reed, cosa que jo no sóc, per gaudir al cent per cent de l’espectacle… però crec que no hauria de fer falta aquesta condició. La música del novaiorquès, i concretament la del mític disc “Berlin“, s’entén ràpidament i conté la força d’uns personatges marginals que de seguida es reconeixen. Per tant, ¿què falla en el muntatge o “poema visual” que ha dirigit Andrés Lima en el Romea? Al meu entendre, la coartada dels textos pren massa força i finalment s’acaba forçant una història quan en realitat només tenim retalls, esbossos de personatges, sensacions… Crec que si s’haguessin quedat aquí, si el muntatge fos més obert a interpretacions i una mica […]

He llegit últimament que Cheek by Jowl és una de les millors companyies de teatre del món i que Declan Donnellan, més que un director, és una llegenda. Evidentment, tot això està sotmès a gustos i qüestions subjectives, però del que un pot estar segur quan surt de veure Ubu Roi és que ho fa consternat i amb una estranya sensació d’haver estat remogut per dins. Suposo que hi té molt a veure el tractament que Donnellan dóna a l’obra d’Alfred Harris, aconseguint que veiem la grotesca història d’Ubu per sota d’una altra realitat que ens és molt més propera. Crec que la troballa és excepcional, sobretot per la forma que té d’aportar diverses capes de contingut a l’espectacle, però […]

La memòria històrica es pot recuperar de diverses maneres, i una d’elles pot ser des de dalt d’un escenari. A Ligeros de equipaje es parla d’una sèrie de fets de la Guerra Civil -alguns reals i d’altres ficcionats- que tenen per objectiu que no s’oblidin determinats episodis de la nostra història. En el programa de mà es diu que es vol parlar de l’oblit, del passat, de l’absència, de la mort, de la vida… I és cert que es parla de tot això, però no hi falten pas debats sobre les contradiccions i incongruències de la guerra, o bé sobre les eleccions dels humans davant de situacions límit. És cert que en alguns moments l’obra pot pecar de didàctica, però […]

Quan vaig saber que aquesta obra anava sobre una partida de pòquer vaig pensar que no m’agradaria, de la mateixa manera que detesto les pel·lícules que van sobre beisbol o futbol. Per sort, estava molt equivocat. La partida s’emmarca dins de la millor tradició de la dramatúrgia anglo-americana, i els seus personatges, com en tantes altres obres d’aquest tipus, són una colla de perdedors que busquen refer les seves relacions personals… sense saber-ne. Hi ha alguna cosa de Shepard i LaButte en la funció i moltes de Mamet, però podríem dir que Patick Marber -tot i ser britànic- ja té una veu pròpia dins del món teatral i cinematogràfic dels Estats Units, on les seves obres i guions s’han adaptat […]