Carles Armengol Gili

Tots els grans autors tenen aquella peça íntima, diferent. Una peça delicada, que potser no està entre les seves obres més conegudes o exitoses, però que guarda tota l’essència del mestre. En el cas de Shakespeare alguns citarien Nit de reis o La tempesta; en el cas de Txékhov potser parlaríem de L’hort dels cirerers, i per a Lorca El público seria una obra única, absolutament personal. Del que n’estic segur, sense por a equivocar-me, és que en el cas de Williams aquesta obra és El zoo de vidre. Fràgil, sincera i aparentment senzilla, guarda totes les claus per entendre l’obra posterior de l’autor. Una petita joia. Josep Maria Pou ha optat per ser fidel a l’obra original, però dotant-la […]

Aquesta és una proposta difícil, tant en el seu concepte com en la seva resolució. No és Lynch ni tampoc és Beckett, però el punt de partida podria estar-hi ben a prop. Si més no, aquesta dona tancada a la cabina d’un peatge pot recordar aquella altra que divaga semienterrada a la sorra… en el Lliure de Gràcia. No esperen el mateix, tampoc pensen el mateix ni comparteixen les mateixes cabòries, però el temps passa per sobre de les dues inexorablement, dràsticament. Si alguna cosa t’emportes a casa d’aquesta experiència, per no dir-li experiment, és l’indiscutible esforç de l’actriu Carla Torres. El seu és un d’aquells treballs que requereix alguna cosa més que la interpretació. Tancada en un minúscul espai, […]

Moltes de les obres teatrals, novel·les o narracions del segle XIX han envellit malament, o ens han arribat envoltades d’un tuf de naftalina i perfum antic. Potser pel mal ús que d’elles se’n va fer en el segle XX, potser per l’immobilisme al que les van sotmetre les versions operístiques… Però si les despullem d’artificis o anacronismes, la paraula nua es defensa per si sola i encara fa arribar històries, personatges i relacions humanes prou interessants. El que han fet a La Seca amb La Dama de les Camèlies, una peça que semblava més de museu que de teatre, és realment digne d’admirar. Desafiant modes, i sense cap mena de complexe, Hermann Bonnin (direcció) i Sabine Dufrenoy (dramatúrgia) han fet […]

És difícil no encertar-la amb Goldoni, ja que la fusteria teatral que hi ha al darrera de totes les seves obres fa que s’aguantin sempre de peu. Si a sobre es fa amb el gust i la mà esquerra que el Lliure ha sabut imprimir a molts clàssics, el resultat és una joia de gran valor que segurament deixarà empremta a la història del teatre barceloní i, sobretot, a la carrera de Lluís Pasqual. El joc és senzill: personatges fortament emparentats amb la comèdia de l’art, però amb tota la riquesa de matisos que imposaria Goldoni; un argument filat a base de malentesos; un casori emparaulat i uns acudits que provenen de la gestualitat i els modismes orals. Tot plegat […]

Magnetismes és un espectacle que va de menys a més. Comença amb un diàleg aparentment intranscendent i un xic inversemblant, o almenys això és el que un pot pensar als deu minuts d’obra. A la segona escena, en canvi, l’espectador descobreix el to, augmenta el seu interès i es rendeix a la magnífica conversa telefònica, segurament el millor de tota la peça. A partir d’aquí segueix una tercera història, i finalment una sèrie de petites escenes que ens ho lliguen tot. I és precisament en aquest lligam on l’autora, Elisenda Guiu, ens demostra la seva habilitat i ens fa entendre el perquè d’aquestes trobades fortuïtes. Tot i comptar amb pocs recursos i amb una escenografia certament desangelada, Magnetismes atrapa per […]