Carles Armengol Gili

Crec que el principal problema de Refugi a Les Rocoses és que promet més del que ofereix. Te la venen com una comèdia esbojarrada però el seu humor és força convencional. Pretén donar girs inesperats però acaba confonent al personal amb unes escenes finals força difícils de pair. Vol parlar de temes transcendentals però tot queda relegat a quatre frases ben intencionades i fora de lloc. Veient-la sembla que han volgut captar l’esperit “gamberro” d’un Martin McDonagh, per posar un exemple, però la cosa no ha arribat a bon port… Val a dir, però, que hi ha situacions divertides i que amb l’aparició del personatge masculí es creen moments interessants. També s’ha de reconèixer que els actors s’esforcen per fer […]

Quan veus una obra d’Ibsen, d’Strindberg, de Chejov o de qualsevol altre dels grans mestres europeus del XIX, t’adones de la gran qualitat literària dels seus textos, però també de la construcció mil·limètrica i perfeccionista de les seves trames i arguments. Res hi sobra ni res hi falta. Tot avança cap a un objectiu clar, aconseguint crear un camí on l’interès no decreix… ni ara que han passat 100 o 130 anys. És cert que l’adaptació de Juan Mayorga i Miguel del Arco ha emfatitzat aspectes que acosten el discurs a l’actualitat (tampoc calia massa; els clàssics són clàssics perquè sempre són terriblement actuals) i potser ha podat alguns personatges o situacions… però l’essència i les paraules són les que […]

Un actor, una actriu, un llit i un text intel·ligent i còmplice. Tot això és el que es necessita per obtenir l’èxit sorpresa de la temporada. Un èxit que es deu a molts factors, però sobretot a la proximitat d’un argument i d’uns diàlegs que ens ajuden a estimar i/o odiar uns personatges que s’assemblen molt a uns amics nostres, a uns familiars… a nosaltres mateixos… Marilia Samper, i molt especialment els actors Carlota Olcina i Pau Roca, s’esforcen perquè ens creguem aquesta història, sense estridències, sense carregar les tintes. Només amb sinceritat, humilitat i la convicció de que s’està connectant amb l’espectador. L’única cosa que podríem trobar al text, posats a buscar-li alguna cosa, és que s’allarga una mica […]

Les obres de Roland Schimmelpfennig (La dona d’abans, La nit àrab, etc) sempre juguen amb capgirar les convencions i amb la utilització de la narració descriptiva com a part del joc teatral. El drac d’or no se n’escapa pas, sinó que porta l’estil fins a les últimes conseqüències. Tot plegat per explicar-nos una sèrie d’històries aparentment banals que al final acaben confluint en un final més transcendent del que poguéssim imaginar. I és que Schimmelpfennig ens parla dels problemes de la immigració, de la por a la solitud, a la mort… I també de la futilitat de la vida occidental, o dels suposats ciutadans de primera. Un text creat amb intel·ligència i gran domini de la tècnica, tot i que […]

Els personatges d’aquesta obra són tres vaques que han fugit de l’escorxador, i el cert és que des de Revolució a la granja no havíem vist tres animals que raonessin tan bé sobre la seva condició i sobre la llibertat en general. Des del primer moment empatitzem amb les vaques i extrapolem molt fàcilment tot el seu discurs de les revolucions, les injustícies i els falsos bons sentiments. Per desgràcia, vivim en un moment de revolució sorda, pacífica i en moltes ocasions inútil. Però tal com diuen els personatges, poc abans de tornar en camions cap a l’inevitable escorxador, “ha valgut la pena intentar-ho”. Tot i resultar a estones una mica ingènua, Vaques sagrades es veu amb interès i acaba […]